Hola a tothom, seré breu, pq ha sigut veritablement difícil trobar un lloc per escriure, nomes és per dir que estic de conya...
He arribat a una illa impresionant, salvatge, intensa, primitiva, auténtica, forta, molt forta, mi isla a partir d-ara... no m-ho esperava, de veritat...
I és que m-he adonat que la meva guia és pura basura, pero no vaig poder aconseguir una altra, pero entre motxileros ja quasi tinc feta la meva ruta, ja quasi ho tinc complert el que faré mes o menys.
La illa on estic, és la illa més gran del món que está en un llac d-aigua dolca, te 272 km quadrats i esta a dintre del llac Nicaragua.
Possiblement fins divendres, dissabte no pugui escriure, la idea és marxar cap a San Carlos amb un vaixell dijous, segurament sera tota la nit.
Francesc, tindre problemes amb les fotos, no vaig portar el cable, i el fet de trobar ordinadors amb possibilitat de possar tarja és bastant remota.
Tb vaig deixar me el relec, ahir em van atacar els mosquits, dp de sortir de la platja quan era de nit, pero ja he preguntat i sembla ser que fa molt de temps que no n-hi han casos de malaria.
Desde diumenge que estic viatjant amb una noia d-israel molt divertida, que exactament ha fet la meva ruta pero a l-inreves, ens separem a San Carlos, ella va cap a Costa Rica.
Prometo explicar tot amb molta tranquilitat, i ojala pugui enviar alguna foto, flipareu, jo estic flipant molt i molt.
La gent un encant, no problemo...
Helena, el nen és una preciossitat, felicitats.
Una abracada
martes, 29 de julio de 2008
viernes, 25 de julio de 2008
Ja desde Nicaragua
Doncs ja he arribat, de fet ja estic a Granada i tot ha anat molt bé, estic feta una merdeta, però són històries del jet lag i de la meva gilipollez, així que m'espera una nit durilla, després d`haver fet una migdiada d'unes 4 hores, que per supossat no era la meva intenció, jo que pensava que ho estava portant bé, però no em vull avancar...
Primer de tot, gracias Greta por llevarme al aeropuerto, que no es moco de pavo, pues a las 5 de la mañana se agradece de verdad que te acompañen, gracias niña.
Després agrair_vos a tots els vostres bons dessitjos, i aquí vull fer un incís per felicitar a la Neus per la seva bessonada, guau, que fort, moltes felicitats, quina alegria...
I ara ja entro de ple, i és que a l'aeroport de Barcelona no em van donar les tarjetes d'embarcament pels vols de Madrid Atlanta i Atlanta Managua, no ho entenia, però ja després si ho vaig entendre. Així que vaig tenir que sortir afora a Madrid i tornar a fer la cua de facturació que era molt i molt llarga. No contava que la paranoia dels americans ja comencés des de Madrid. A part de les preguntes típiques de: lleva usted una bomba?, lo han internado por trastorno mental?, ha estado alguna vez en la cárcel?, i un llarg etc, amb la conseqüent si ha contestado que si a alguna de estas preguntas, no hace falta que vaya a Estados Unidos porque no le van a dejar entrar.
Em van preguntar tropecientas vegades si havia deixat en algun moment la meva bossa amb algú o si m'havien ajudat a fer-la. Però fins i tot quan ja entrava a l'avió, em van preguntar que si desde el control a allà (uns cent metres) havia deixat la bossa en algun moment sola. Ja m'estava preparant psicològicament amb el que em trobaria a Atlanta (tenia 3 hores d'escala).
A la cua, davant meu, uns freakis tipus ajudants de Torrente amb xapes a la bossa de star words em van entretindre molt. ´´Un clásico nunca muere´´o ´´¿sabías que murió la madre de las mujeres de oro?, si la más joven, parecía la más vieja pero era la más joven de todas´´ o ´´uy, en esa película le dijeron a uno del catering que pusiera las cámaras dónde le saliera por los huevos´´, en fi, molt entretinguda.
Abans de pujar a l'avió i fent els últims cigarrets, vaig sentir la conversa de l'Antonio, era un home que estava explicant a uns quants que per tornar a Nicaragua, li havien fet comprar un bitllet de tornada, ell viu a Managua i havia anat a Espanya a veure la seva família uns dies, però com no tenia la residència i afegint la paranoia dels americans, si no comprava un bitllet de tornada no el deixaven volar, ell explicava que era la primera vegada que li passava, encara que tb era la primera vegada que volava per USA.
Bé, doncs no va ser per tant, jo recordo haver fet una escala abans a Atlanta que si que em van tocar els nassos, però aquesta vegada no, l'únic que estàvem tots descalços fent la cua pel control, m'hagués agradat fer una foto, però ho possava ben clar que estava prohibit fer fotos.
I va ser un plaer conèixer a l'Antonio, tot un personatge. Vaig flipar. I a part d'explicar-me coses molt pràctiques sobre Nicaragua, em va explicar altres coses de la vida. Un enginer empressari, ara mateix retirat i visquent amb una nica (és com els hi diuen aquí), una nica que és professora de l'universitat. Un petit detall, ell té 65 anys i ella 31, ja tenen un fill de 5 anys i un d'un any. Em va dir frases cèlebres: ´´La mujer es madre y no esposa. Si, igual que los animales, una vez se procrea, el macho a tomar por culo´´. O, ´´yo psicológicamente si me miro al espejo soy abuelo, no padre, y así les trato a mis hijos´´. ´´Una pareja para que dure han de respetar su espacio íntimo, así como se tiene que respetar una parcela para la pareja independientemente de los hijos y una parcela para toda la familia´´.
La veritat és va ser un plaer escoltar-lo.
El viatge de Atlanta Managua, la meva companya de seient se'm va oferir a portar-me a l'hotel, li venia de pas. I com l'Antonio ja s'havia ofert, però s'havia de desviar, però van coincidir tots dos (per separat) que havia d'anar a una zona segura que era la carretera de Masaya. I és que Managua està una mica cardat, encara no s'ha recuperat del terratrèmol del 78, i no hi ha centre. Jo que quan no conec les coses soc molt obedient, els hi vaig fer cas, i va ser una sort que em portessin perquè estava com a 45' de l'aeroport. Així que aquest dematí, sense gaires ganes de conèixer Managua, he vingut a Granada, que està com a una hora de Managua i era la primera parada de ruta que tenia pensat. I la veritat és que és preciós, lo poc que he vist.
I és que he arribat com a l'hora de dinar, i després de menjar, flipar amb un colibrí que s'ha colat al restaurant, i acompanyar les postres amb un ron de canya reserva 7 anys (que m'havia aconsellat ferventment l'Antonio), he anat a fer la migdiada, pensant estar una horeta, però ha sigut impossible despertar-me.
Però això és maquíssim, em recorda a una Cuba que no he estat, al despertar-me aquest dematí m'he portat una sorpresa molt agradable, i és que hi havia molt de verd, amb palmeres incloses, molt selvàtic. La gent sembla molt agradable i em sento molt tranquila. Fa un ratet he sopat en una mena de quiosc en una plaça, alguna cosa així com Borobo, que era chicharrón, yuca i col, bé, no ha estat malament.
Res més, que després em foteu la bulla, com si escrigués per vosaltres i no per mi (com no n'hi han les caretes aquelles, imagineu-vos una de color de rosa que treu la llengua).
Una abraçada
Primer de tot, gracias Greta por llevarme al aeropuerto, que no es moco de pavo, pues a las 5 de la mañana se agradece de verdad que te acompañen, gracias niña.
Després agrair_vos a tots els vostres bons dessitjos, i aquí vull fer un incís per felicitar a la Neus per la seva bessonada, guau, que fort, moltes felicitats, quina alegria...
I ara ja entro de ple, i és que a l'aeroport de Barcelona no em van donar les tarjetes d'embarcament pels vols de Madrid Atlanta i Atlanta Managua, no ho entenia, però ja després si ho vaig entendre. Així que vaig tenir que sortir afora a Madrid i tornar a fer la cua de facturació que era molt i molt llarga. No contava que la paranoia dels americans ja comencés des de Madrid. A part de les preguntes típiques de: lleva usted una bomba?, lo han internado por trastorno mental?, ha estado alguna vez en la cárcel?, i un llarg etc, amb la conseqüent si ha contestado que si a alguna de estas preguntas, no hace falta que vaya a Estados Unidos porque no le van a dejar entrar.
Em van preguntar tropecientas vegades si havia deixat en algun moment la meva bossa amb algú o si m'havien ajudat a fer-la. Però fins i tot quan ja entrava a l'avió, em van preguntar que si desde el control a allà (uns cent metres) havia deixat la bossa en algun moment sola. Ja m'estava preparant psicològicament amb el que em trobaria a Atlanta (tenia 3 hores d'escala).
A la cua, davant meu, uns freakis tipus ajudants de Torrente amb xapes a la bossa de star words em van entretindre molt. ´´Un clásico nunca muere´´o ´´¿sabías que murió la madre de las mujeres de oro?, si la más joven, parecía la más vieja pero era la más joven de todas´´ o ´´uy, en esa película le dijeron a uno del catering que pusiera las cámaras dónde le saliera por los huevos´´, en fi, molt entretinguda.
Abans de pujar a l'avió i fent els últims cigarrets, vaig sentir la conversa de l'Antonio, era un home que estava explicant a uns quants que per tornar a Nicaragua, li havien fet comprar un bitllet de tornada, ell viu a Managua i havia anat a Espanya a veure la seva família uns dies, però com no tenia la residència i afegint la paranoia dels americans, si no comprava un bitllet de tornada no el deixaven volar, ell explicava que era la primera vegada que li passava, encara que tb era la primera vegada que volava per USA.
Bé, doncs no va ser per tant, jo recordo haver fet una escala abans a Atlanta que si que em van tocar els nassos, però aquesta vegada no, l'únic que estàvem tots descalços fent la cua pel control, m'hagués agradat fer una foto, però ho possava ben clar que estava prohibit fer fotos.
I va ser un plaer conèixer a l'Antonio, tot un personatge. Vaig flipar. I a part d'explicar-me coses molt pràctiques sobre Nicaragua, em va explicar altres coses de la vida. Un enginer empressari, ara mateix retirat i visquent amb una nica (és com els hi diuen aquí), una nica que és professora de l'universitat. Un petit detall, ell té 65 anys i ella 31, ja tenen un fill de 5 anys i un d'un any. Em va dir frases cèlebres: ´´La mujer es madre y no esposa. Si, igual que los animales, una vez se procrea, el macho a tomar por culo´´. O, ´´yo psicológicamente si me miro al espejo soy abuelo, no padre, y así les trato a mis hijos´´. ´´Una pareja para que dure han de respetar su espacio íntimo, así como se tiene que respetar una parcela para la pareja independientemente de los hijos y una parcela para toda la familia´´.
La veritat és va ser un plaer escoltar-lo.
El viatge de Atlanta Managua, la meva companya de seient se'm va oferir a portar-me a l'hotel, li venia de pas. I com l'Antonio ja s'havia ofert, però s'havia de desviar, però van coincidir tots dos (per separat) que havia d'anar a una zona segura que era la carretera de Masaya. I és que Managua està una mica cardat, encara no s'ha recuperat del terratrèmol del 78, i no hi ha centre. Jo que quan no conec les coses soc molt obedient, els hi vaig fer cas, i va ser una sort que em portessin perquè estava com a 45' de l'aeroport. Així que aquest dematí, sense gaires ganes de conèixer Managua, he vingut a Granada, que està com a una hora de Managua i era la primera parada de ruta que tenia pensat. I la veritat és que és preciós, lo poc que he vist.
I és que he arribat com a l'hora de dinar, i després de menjar, flipar amb un colibrí que s'ha colat al restaurant, i acompanyar les postres amb un ron de canya reserva 7 anys (que m'havia aconsellat ferventment l'Antonio), he anat a fer la migdiada, pensant estar una horeta, però ha sigut impossible despertar-me.
Però això és maquíssim, em recorda a una Cuba que no he estat, al despertar-me aquest dematí m'he portat una sorpresa molt agradable, i és que hi havia molt de verd, amb palmeres incloses, molt selvàtic. La gent sembla molt agradable i em sento molt tranquila. Fa un ratet he sopat en una mena de quiosc en una plaça, alguna cosa així com Borobo, que era chicharrón, yuca i col, bé, no ha estat malament.
Res més, que després em foteu la bulla, com si escrigués per vosaltres i no per mi (com no n'hi han les caretes aquelles, imagineu-vos una de color de rosa que treu la llengua).
Una abraçada
martes, 22 de julio de 2008
Abans de marxar...
Hola a tothom...
Aquest any és mig estrany, vaig decidir endinsar-me en aquesta aventura per una simple sensació d'ebullició.
(*Inciso: se me fue a tomar por culo, tornem'hi donçs, ara em sento que ningú em para).
El que estava dient, és que en un principi anava a fer "El Camino de Santiago" però de cop i volta, i d'això fa ben poquet, em vaig adonar que necessitava més canya, que ja confiava en la gent, que no necessitava que em fessin un massatge als peus per la cara per pensar que tothom és fantàstic, que fins i tot, jo a vegades també soc capaç de fer un massatge als peus ple de butllofes per la cara, i que ara no necessitava tornar-ho a comprovar i que el Camino el tinc apropet, el deixaré per un moment de flaquessa, quan m'oblidi que tots som persones, encara que a vegades se'ns vagi la flapa.
Crec que m'ha quedat més cru que abans, però ja se sap, no tot es pot repetir igual, de totes formes, també és una sort, no?.
Total que en un moment d'impulsivitat incontrolable, vaig agafar el bitllet més barat que hi havia per anar a Centre Amèrica. I voalá, va sortir Nicaragua, i algú fa temps em va dir que Nicaragua és preciosa, i jo me n'enrecordava inevitablement de la cançó aquella de: Sandino, Sandino, Sandiono! Sandino va dedicada para el general, Sandino!, ya nadie nunca nadie le ha hecho mal, Sandino!, el patriota de latino america Sandino!, Augusto Cesar Sandino. Molta altre gent ja m'havia parlat de la Guatemala espectacular, així que tornaré per allà, al mig queda Hondures.
Que és el viatge menys integrat que he fet mai. Però tinc guia, mapa i un parell de llibres que encara no he llegit. La mujer habitada de Gioconda Belli, nicaragüense y la Costa de los mosquitos situada a Honduras. De Guatemala no he agafat res, perquè per nassos havia d'anar a parar a la Rigoberta Menchú, i em consta que les va passar canutes, poder caurà quan estigui més adaptada, o possiblement a la tornada, ja veurem. Afegim unes quantes idees de motxileros del foro de la lonely i allá vamos...
Que en aquesta blog no n'hi hauran més lleis ni normes que les que m'impossi jo mateixa. Que acostumo a escriure bastant, ja sabem que no només és viure, que quan ho parles o ho escrius, la perspectiva s'amplia i de cop te n'adones que has viscut encara més coses de les que et pensaves, és com màgic, i una forma d'anar assentant experiències, els sentiments els deixo més pel meu diari, encara que a vegades costa separar, no?
Que disculpeu les faltes, barbarismes i bilingüismes, no soc filòloga i no tinc vergonya, així que...
I que abans de marxar, m'encomenaré una altre vegada als 4 vents (enseñanzas de la Abuela Margarita), perquè no trobo altra forma millor de començar qualsevol cosa:
COYOTE ESPÍRITU DEL SUR,
engañoso apareces ante mi cada día,
con mil caras, maneras y figuras,
enséñame a descubrir lo que muestras por todas partes
y a tener reverencia por tus lecciones de confianza, inocencia y amor,
y guía mis pasos con la gloria de la danza de la vida.
OSO NEGRO Y BLANCO, PADRE, MADRE DEL OESTE,
condúceme en la larga marcha
a las profundidades de mi más interno espíritu,
concédeme la belleza interna para servir a los poderes sagrados
y dame la humildad y el conocimiento que me harán invencibles.
GRAN BÚFALO DEL NORTE,
que hablas en sueño y visión,
enséñame a darme libremente dónde se me necesite,
enséñame la sabiduría de la tierra
con la cual pueda sobrevivir a las más fuertes pruebas,
y guía mis pasos en torno al círculo de la medicina.
Aquest any és mig estrany, vaig decidir endinsar-me en aquesta aventura per una simple sensació d'ebullició.
(*Inciso: se me fue a tomar por culo, tornem'hi donçs, ara em sento que ningú em para).
El que estava dient, és que en un principi anava a fer "El Camino de Santiago" però de cop i volta, i d'això fa ben poquet, em vaig adonar que necessitava més canya, que ja confiava en la gent, que no necessitava que em fessin un massatge als peus per la cara per pensar que tothom és fantàstic, que fins i tot, jo a vegades també soc capaç de fer un massatge als peus ple de butllofes per la cara, i que ara no necessitava tornar-ho a comprovar i que el Camino el tinc apropet, el deixaré per un moment de flaquessa, quan m'oblidi que tots som persones, encara que a vegades se'ns vagi la flapa.
Crec que m'ha quedat més cru que abans, però ja se sap, no tot es pot repetir igual, de totes formes, també és una sort, no?.
Total que en un moment d'impulsivitat incontrolable, vaig agafar el bitllet més barat que hi havia per anar a Centre Amèrica. I voalá, va sortir Nicaragua, i algú fa temps em va dir que Nicaragua és preciosa, i jo me n'enrecordava inevitablement de la cançó aquella de: Sandino, Sandino, Sandiono! Sandino va dedicada para el general, Sandino!, ya nadie nunca nadie le ha hecho mal, Sandino!, el patriota de latino america Sandino!, Augusto Cesar Sandino. Molta altre gent ja m'havia parlat de la Guatemala espectacular, així que tornaré per allà, al mig queda Hondures.
Que és el viatge menys integrat que he fet mai. Però tinc guia, mapa i un parell de llibres que encara no he llegit. La mujer habitada de Gioconda Belli, nicaragüense y la Costa de los mosquitos situada a Honduras. De Guatemala no he agafat res, perquè per nassos havia d'anar a parar a la Rigoberta Menchú, i em consta que les va passar canutes, poder caurà quan estigui més adaptada, o possiblement a la tornada, ja veurem. Afegim unes quantes idees de motxileros del foro de la lonely i allá vamos...
Que en aquesta blog no n'hi hauran més lleis ni normes que les que m'impossi jo mateixa. Que acostumo a escriure bastant, ja sabem que no només és viure, que quan ho parles o ho escrius, la perspectiva s'amplia i de cop te n'adones que has viscut encara més coses de les que et pensaves, és com màgic, i una forma d'anar assentant experiències, els sentiments els deixo més pel meu diari, encara que a vegades costa separar, no?
Que disculpeu les faltes, barbarismes i bilingüismes, no soc filòloga i no tinc vergonya, així que...
I que abans de marxar, m'encomenaré una altre vegada als 4 vents (enseñanzas de la Abuela Margarita), perquè no trobo altra forma millor de començar qualsevol cosa:
ÁGUILA SAGRADA DEL ESTE,
Mensajera del gran espíritu,
enséñame la danza del mañana,
el nacimiento de la nueva visión sobre la tierra,
a caminar en harmonía, belleza y equilibrio,
y a usar mi propia vida para fortalecer los nexos que unen a mi pueblo.
Mensajera del gran espíritu,
enséñame la danza del mañana,
el nacimiento de la nueva visión sobre la tierra,
a caminar en harmonía, belleza y equilibrio,
y a usar mi propia vida para fortalecer los nexos que unen a mi pueblo.
COYOTE ESPÍRITU DEL SUR,
engañoso apareces ante mi cada día,
con mil caras, maneras y figuras,
enséñame a descubrir lo que muestras por todas partes
y a tener reverencia por tus lecciones de confianza, inocencia y amor,
y guía mis pasos con la gloria de la danza de la vida.
OSO NEGRO Y BLANCO, PADRE, MADRE DEL OESTE,
condúceme en la larga marcha
a las profundidades de mi más interno espíritu,
concédeme la belleza interna para servir a los poderes sagrados
y dame la humildad y el conocimiento que me harán invencibles.
GRAN BÚFALO DEL NORTE,
que hablas en sueño y visión,
enséñame a darme libremente dónde se me necesite,
enséñame la sabiduría de la tierra
con la cual pueda sobrevivir a las más fuertes pruebas,
y guía mis pasos en torno al círculo de la medicina.
La pròxima entrada desde Nicaragua, YUHUUUU¡
Suscribirse a:
Entradas (Atom)