Hola a tothom, son quasi les 9 i estic fent una mica fent temps per fer una mica de gana per anar a sopar... a ritmo latino, perque el ciber que estic tenen musica aquesta empalagosa a tota hostia: "Te quiero, te quiero, te quiero aunque no seas mia....", el que esta sonant en aquests moments.
No trobo accents per variar. Doncs Campeche m'ha sorpres agradablement, encara que he arribat fa un parell d'hores i la he tingut que veure una mica de nit, el centre historic, o com diuen ells el centre amurallat, encara que quasi no queden muralles, es precios, tranquil, te un encant especial, he estat passejant pel malecon, molt bon rotllo... dema rondare una miqueta, que es veu que hi ha unes quantes coses per veure, sobretot m'interessa un museu maia, encara no he vist cap, de fet, de museu...
Us explicare una mica el que he fet ultimament...
Despres de Chetumal, vaig anar a Tulum, impressionant per les vistes del mar amb aquella aigua tan turquessa, encara que va ser la meva primera decepcio que no es podia entrar enlloc, als temples, amb el que a mi m'agrada campar al meu aire, pujar, baixar, mirar... pero crec que aquesta sera la tonica futura, i no em vull queixar, suposso que es la forma de conservar (encara que a mi m'agradaria campar a mis anchas) , avui a Chichen Itza ha passat exactament el mateix, pero a Chichen Itza s'ho perdono perque no havia vist un jaciment tant ben conservat en quant a relleus de pedra, i et podies apropar molt, quan trobi alguna maquina que pugui enviar fotos, ja sabreu el que us vull dir...
Pero jo volia parlar dels meus dies de platja, Playa del Carmen va ser una grata sorpressa, necessitava estirar-me a la platja en una tumbona i no fer absolutament res, i es el que vaig fer, com m'agrada, sorra blanca, aigua turquessa transparent, un margarita a la ma, un llibre, ve a Playa del Carmen, ja nomes en quedava un llibre sense llegir, i un de Jung, i anava desesperada intentant canviar un parell que portava i no hi havia forma, tots els llibres en angles, japones, alemany, un paio en va dir que els mexicans no llegien i els espanyols no arribaven a Playa del Carmen, de fet vaig arribar preguntant a un cafe que feien intercanvi de llibres i estem parlant, i veig que darrera seu, en un petit jardi tenen un temple maia, i quan li pregunto, em diu: "Si, tiene 700 años" que fort, no?, pero es que en l'hostal que m'he allotjat aquesta nit passada (A Piste) que es deia alguna cosa de piramide, quan ja negocio el preu, entro i em trobo tambe una piramide en ruines, jo flipava... Aquests maies eren un crack en questio de montar piramides i temples...
Pero us vull explicar una cosa molt forta, despres de Playa del Carmen em vaig anar a Isla Mujeres, agafant un ferry a Cancun i fugint d'aquesta enorme ciutat, Guau, tambe la posso en la meva llista d'illes favorites.... temporada baixa i tranquil.litat, i es que aquesta aigua i aquesta sorra em torna boja... hostalet davant la millor platja, em vaig quedar un parell de dies, i be, a Isla Mujeres havia anat en part, pero no amb gaire confianca, perque ja m'ha passat varies vegades, que la meva guia possa que n'hi han taurons balenes i despres nanai de la xina, doncs quan arribo el primer que faig es anar a veure com puc anar a veure els taurons balenes, i primera vegada en la vida em diuen que les possibilitats de veure-les es del 100%, guau, quina confianca vaig pensar... pero sense creure-m'ho massa... Deu meu el que vaig veure despres, pero no em vull avancar.
Set del demati, em venen a buscar en moto, em porten com una mena de port cutre per marxar amb llanxa. Em trobo de companyes: dos americanes mes o menys amb un IMC de 45 a 50, dos japoneses, un amic del capita, america i un nano ajudant del capita, mes tard se'ns va incorporar un mexica que el van portar en una altre llanxa. El mar estava molt mogut, molt, i almenys vam fer dues hores per arribar on teniem que arribar. De cop i volta vaig veure un tauro balena, flipava, pero comenco a mirar i veig per totes bandes. Pregunto al capita quantes n'hi han i em diu que cents, no m'ho podia creure. Com tenien que baixar de dos en dos amb el nano, una americana i una japonesa estaven ja preparades, i baixen. Doncs estava jo flipant amb tanta balena i salivant de quant baixes i de cop i volta, sento com un soroll bestial, de llamp i trons, de terratremol, mes sorollos que la traca que dona inici als Sant Fermines, o pitjor, al de les falles de Valencia, del pet entre pets, que de tant pet, vaig pensar que era impossible que fos un pet, de fet mai havia sentit ni de prop quelcom aixi. Em giro, i veig l'americana vomitant per la borda, i continuant tirant bombes, aleshores ja em vaig adonar que eren pets, tothom que quedava en el vaixell dissimulava i mirava cap a un altre costat, pero vaig pensar que era feina del capita fer alguna cosa, ja que amiga de l'americana estava mirant taurons, i jo en aquestes coses no soc gaire altruista, nomes volia que pares de bomberdejar la barca, perque tenia por que ens enfonsessim. Li vaig dir al capita, que em pensava que es trobava malament, i em sembla que la pobre dona volia desapareixer i jo el que volia era baixar ja.
Tal situacio de patiment, no em va espatllar el que vaig veure despres. Els taurons balena medeixen de 12 a 16 metros. SON INMENSOS, INCREIBLEMENT INMENSOS. La seva aleta es mes alta que jo, i vaig veure almenys 25, a menys de dos metres molts, i va haver-hi un moment, que el nano em va tenir que agafar, perque jo estava mirant a la dreta i venia un directe, amb la seva bocotota oberta, que jo hagues capigut perfectament per ella. No son perillosos, el problema es si et donen un copet, pero ho tenen bastant controlat, no se si les balenes, o en aquest cas el nano. Com l'americana es trobava malament, vaig baixar dos cops, i almenys vaig estar mitja hora cada cop, no em cansava de veure catxo animalons. Jo estava tant alucinada, que no entenia res, el capita em va explicar que estaven alla de maig fins al setembre, li vaig preguntar si era l'unic lloc, pero ell em va dir que li semblava que a Hondures i Belice tambe, pero no es cert, les guies et possen que si, pero ni l'any passat a Hondures ni aquest en Belice no es veien... Aixi que ja sabeu... cap a Isla Mujeres si voleu nadar entre aquests peixots.
Be, ara si que em vaig a sopar, ja tornare a escriure que ja tinc preparat el primer concurs de la temporada amb premi molt especial, pero aquesta vegada us ho tindreu que currar perque sera molt i molt dificil, a l'alcada del premi, pero aixo sera dema o dema passat o quan es pugui.
Segurament dema marxi a Villahermosa de Tabasco, avui m'he saltat Merida, pero es que vaig quedar amb la Greta que arribaria mes o menys dilluns i sera fita dificil, ara mateix estic a 20 hores en bus del DF, i em nego a fer-les d'una tirada.
Per cert, la gent del Yucatan son especialment amables, molt parladors, i molt bona gent, n'hi han mogollon de pobles que m'hagues agradat quedar-me, es absolutament acollidor...
Una abracada a tothom, i a veure si dema puc trucar-vos papes, perque no se res de l'Spiru
sábado, 22 de agosto de 2009
miércoles, 19 de agosto de 2009
I ara si que acabo...
Bé, ara quan s'acabin de pujar les últimes tres me'n vaig a Cancún per agafar un ferry cap a Islas Mujeres, hi ha bon snorkle i buceig, si és tan baix com a Cayo Caulker, faré snorkle, ja veurem... Després si de cas ja continuaré explicant una mica, avui he dormit en un hotel súper maco davant la platja, per un preu tirat, me l'han baixat 3 vegades del que acostumen a cobrar, però és que ja és temporada baixa i estava sola al hotel, tots pendents de mi..., una dona de la neteja m'ha dit que com que no em quedava més si me'l donaven regalat, home, tant com regalat... però haig d'anar passant una mica, que en uns 5 o 6 dies hauria d'estar al DF i vull fer vàries coses... Bé ja continuaré més tard o en parell de dies...
Ah per cert, la primera foto desde la terrasseta de l'habitació de l'hotel que he dormit avui i les altres dues de Tulum que vaig estar ahir...
Una abraçada a tothom i espero que esteu gaudint molt.... Doneu-li un petonet a l'Spiru.
I encara més...
Com va tan ràpid aprofito... La primera és Yaxhilan, la 2ª i 3ª és Selva Lacandona, la 4ª el poble que vam creuar caminant fronterer Chiapes-Guatemala i aquesta última es Cayo Caulquer, desde el veler...
I més...
Surten com a l'inrevés, aquestes dues últimes són de Zinacantaín, la del mig San Cristóbal, la segona és l'altar de l'hostal on ens vam quedar a San Cristóbal i la primera PalenqueContinuo...
Aquesta última caçant tegogoles (els cargols d'aigüa boníssims), les 3 primeres de San Juan Chamula, la 4ª la catedral de San Cristóbal de las CasasDesde Playa del Carmen
Penjo algunes fotos, estàn desordenades, les 3 primeres són de Catemaco, les dues últimes de Veracruz.
Ara estic a Playa del Carmen: Preciossa, aigües cristalines, depen com li dona el sol el mar va canviant de colors per zones... i he acabat aquí per pura casualitat, la veritat és que quam vam tornar a Mèxic per Chetumal, ens vam quedar allà una nit i després la Greta va marxar cap a DF per anar a la boda chamànica del seu germà i jo vaig tirar cap a Tulum.
Canvio d'entrada, aprofito que he trobat un ciber que puc penjar les fotos i penjo algunes més...
sábado, 15 de agosto de 2009
Fita aconseguida. Un dia felic (aqui no existeixen les c trencades)...
Em direu andalussa, exagerada, pero no crec que sigui ni una cosa ni l'altre per dir que avui ha sigut un dels dies mes felicos de la meva vida, encara estic flipant...
He nedat amb un manatie, be, no hem nadat conjuntament, m'hagues agradat abracar-lo pero no el volia espantar... pero crec que dono per fet un dels objectius que es van comencar a perfilar l'any passat... pero no nomes ha sigut aixo, hem marxat amb uns rastafaris a les 10 del demati, hem parat a fer snorkle en tres llocs diferents, i apart de veure al manatie a uns dos metres, la Greta diu que li ha passat per sobre, o sigui que ella a un metre, hem estat amb taurons, peixos mantes, els hem acariciat, aquests rastafaris semblen d'un altre mon, quan encara estas flipant perque veus un peix manta a un metre, i sense exagerar d'un metre d'amplada, surten bucejant i l'agafen tan tranquils, de fet semblava com si el peix l'estigues abracant, el mateix dic amb els taurons, aixi que he acariciat aquests peixos com m'ha donat la gana, pero es que hem vist mil.lers de peixos petits, grans, corals meravellosos, tortugues, molts i molts peixos de molts colors, bancs inmensos, ha sigut realment increible i tot a ritme de reggae... de fet, no te res d'[embejar a la illa d'Utila que l'any passat baixava a 18 metres, no fa falta aqui, bestial, de fet, m'han dit que es mentida que el segon arrefice mes gran del mon que comenca a Belice arribi a Hondures, pero no se, almenys la meva guia de l'any passat deia aixo, pero el que he vist avui he flipat, simplement fent snorkle... intento concentrar-me perque no se m'oblidi mai aquesta sensacio. Tot i que avui de tant cremada que estava era un torment fins i tot possar-me el bikini. Pero crec que sempre em passa el mateix, vaig estar 3 o 4 dies per xiapes i pensava que mai els mosquits m'havien maxacat tant, que mai les seves picades m'havien torturat mai, n'hi havien durat mai, pero pensant i pensant, vaig enrecordar-me que l'any passat a la illa d'Ometepe estava tan deseseperada que li vaig donar pasta a un autobusero perque em compres insecticida en una comunitat mes gran que ell arribava... aixi que, les coses dolentes s'obliden rapid, fins i tot, costa enrecordar-te'n quan passes per una situacio bastant similar, l'any passat tambe em vaig cremar a Utila, a Hondures, pero no va ser suficient perque aquest any me n'emportes crema solar, tot i que va haver-hi un moment que tenia la intencio, te n'enrecordes, Pilu?. Tot aquest rotllo per dir, que possiblement avui pensi que ha sigut un dels dies mes macos de la meva vida, encara que hagi tingut molts dies mes macos de la meva vida, i ojala vinguin d'altres dies com avui que vulgui incrustar a la meva memoria. Sembla ser que se m'esta pegant aquest ritme caribenyo, en que tot esta be...
Per cert, ahir quan vam agafar la canoa, quan vam parar per primer cop a fer snorkle i ens vam voler tornar a pujar, se'ns va volcar la canoa, tot a prendre pel cul, just abans de sortir un paio ens va dir que no portessim la bossa, pero jo li vaig dir que portavem la camara, va ser un caos... vam poder recuperar la bossa rapidament pero les ulleres de buceig, les aletes, les samarretes, els pantalons, les xaquetes salvavides, tot a prendre pel cul, vam intentar girar la canoa pero no n'hi havia forma, histerisme, finalment ens organitzem, la Greta intenta recuperar tot el que hem perdut, jo intento arribar a terra (estem en una illa) per girar la canoa i treure l'aigua... quan estic arribant a terra, em trobo 3 angelets negres com diria Machin, i que m'ajuden a girar la canoa, i em regalen un pot oxidat de frijoles m'imagino (com un pot de favada asturiana nostre, pero tot oxidat), per si tenim un percance similar, i que no puc dir que mes endavant ens fes servei...
La Greta va recuperar practicament tot, menys la seva samarreta, un problema... pero despres tornant, com unes 3 hores despres, i que la tia diu un ultim intent, del que jo hagues pagat diners apostant que era impossible, la vam trobar, aixo si, plena de forats, segons un dels rastas, fets pels crancs, en fi, no se...
Pero vull continuar per on ho vaig deixar mes o menys... despres de passar un parell de dies amb els lacandones, vam decidir vindre a Belice per Guatemala i no per Mexic, com pensavem fer en un primer moment, pero es que el lloc on estavem, amb els lacandones, era apropissim de Guatemala i era absurt fer tota la volta, a mes a mes, tenim previst surtir per Chetumal, que es on pensavem entrar tambe... Aixi que vam atravessar un riu i ja estavem a Guatemala, cinc hores mes en bus i ja estavem a Flores (les 3 primeres hores amb cami de carro), alla vam provar el armadillo, avui li estava explicant a un belga que haviem provat el armadillo i quan li intentava explicar quin animal era, dient-li que era un animal molt maco, un nicaraguense quasi s'ofega del riure, jo li he contestat que a mi em semblava maco i que en el meu pais no n'hi havien animals, aixi que era normal que em sembles maco, de fet em sembla bastant curios i maco...
D'alla vam atravessar la frontera de Belice, i cha, chan... aqui estem... Al final vam decidir no anar al Caracol, era massa complicat i hem vist bastant ruines maies, alla al costat de Sant Ignacio vam anar a unes d'un nom que ara no recordo, i al Caracol tot i que de cop i volta teniem molta gent que ens volia acompanyar sense cobrar-nos, nomes pagant la benzina, al final no vam voler perdre un altre dia i ja voliem veure mar caribenyo, aixi que s'haura de tornar penso... i crec que bona part de Belice s'ha de venir amb calers, aixi que poder espero uns anys mes, quan els diners siguin cero preocupacio..., encara que no em vull queixar gaire...
Be, anem a sopar, dema anem cap a Chetumal de tornada a Mexic, a la cervessa amb sal i llimona i tot amb picant, mhhhhh...
Una abracada
He nedat amb un manatie, be, no hem nadat conjuntament, m'hagues agradat abracar-lo pero no el volia espantar... pero crec que dono per fet un dels objectius que es van comencar a perfilar l'any passat... pero no nomes ha sigut aixo, hem marxat amb uns rastafaris a les 10 del demati, hem parat a fer snorkle en tres llocs diferents, i apart de veure al manatie a uns dos metres, la Greta diu que li ha passat per sobre, o sigui que ella a un metre, hem estat amb taurons, peixos mantes, els hem acariciat, aquests rastafaris semblen d'un altre mon, quan encara estas flipant perque veus un peix manta a un metre, i sense exagerar d'un metre d'amplada, surten bucejant i l'agafen tan tranquils, de fet semblava com si el peix l'estigues abracant, el mateix dic amb els taurons, aixi que he acariciat aquests peixos com m'ha donat la gana, pero es que hem vist mil.lers de peixos petits, grans, corals meravellosos, tortugues, molts i molts peixos de molts colors, bancs inmensos, ha sigut realment increible i tot a ritme de reggae... de fet, no te res d'[embejar a la illa d'Utila que l'any passat baixava a 18 metres, no fa falta aqui, bestial, de fet, m'han dit que es mentida que el segon arrefice mes gran del mon que comenca a Belice arribi a Hondures, pero no se, almenys la meva guia de l'any passat deia aixo, pero el que he vist avui he flipat, simplement fent snorkle... intento concentrar-me perque no se m'oblidi mai aquesta sensacio. Tot i que avui de tant cremada que estava era un torment fins i tot possar-me el bikini. Pero crec que sempre em passa el mateix, vaig estar 3 o 4 dies per xiapes i pensava que mai els mosquits m'havien maxacat tant, que mai les seves picades m'havien torturat mai, n'hi havien durat mai, pero pensant i pensant, vaig enrecordar-me que l'any passat a la illa d'Ometepe estava tan deseseperada que li vaig donar pasta a un autobusero perque em compres insecticida en una comunitat mes gran que ell arribava... aixi que, les coses dolentes s'obliden rapid, fins i tot, costa enrecordar-te'n quan passes per una situacio bastant similar, l'any passat tambe em vaig cremar a Utila, a Hondures, pero no va ser suficient perque aquest any me n'emportes crema solar, tot i que va haver-hi un moment que tenia la intencio, te n'enrecordes, Pilu?. Tot aquest rotllo per dir, que possiblement avui pensi que ha sigut un dels dies mes macos de la meva vida, encara que hagi tingut molts dies mes macos de la meva vida, i ojala vinguin d'altres dies com avui que vulgui incrustar a la meva memoria. Sembla ser que se m'esta pegant aquest ritme caribenyo, en que tot esta be...
Per cert, ahir quan vam agafar la canoa, quan vam parar per primer cop a fer snorkle i ens vam voler tornar a pujar, se'ns va volcar la canoa, tot a prendre pel cul, just abans de sortir un paio ens va dir que no portessim la bossa, pero jo li vaig dir que portavem la camara, va ser un caos... vam poder recuperar la bossa rapidament pero les ulleres de buceig, les aletes, les samarretes, els pantalons, les xaquetes salvavides, tot a prendre pel cul, vam intentar girar la canoa pero no n'hi havia forma, histerisme, finalment ens organitzem, la Greta intenta recuperar tot el que hem perdut, jo intento arribar a terra (estem en una illa) per girar la canoa i treure l'aigua... quan estic arribant a terra, em trobo 3 angelets negres com diria Machin, i que m'ajuden a girar la canoa, i em regalen un pot oxidat de frijoles m'imagino (com un pot de favada asturiana nostre, pero tot oxidat), per si tenim un percance similar, i que no puc dir que mes endavant ens fes servei...
La Greta va recuperar practicament tot, menys la seva samarreta, un problema... pero despres tornant, com unes 3 hores despres, i que la tia diu un ultim intent, del que jo hagues pagat diners apostant que era impossible, la vam trobar, aixo si, plena de forats, segons un dels rastas, fets pels crancs, en fi, no se...
Pero vull continuar per on ho vaig deixar mes o menys... despres de passar un parell de dies amb els lacandones, vam decidir vindre a Belice per Guatemala i no per Mexic, com pensavem fer en un primer moment, pero es que el lloc on estavem, amb els lacandones, era apropissim de Guatemala i era absurt fer tota la volta, a mes a mes, tenim previst surtir per Chetumal, que es on pensavem entrar tambe... Aixi que vam atravessar un riu i ja estavem a Guatemala, cinc hores mes en bus i ja estavem a Flores (les 3 primeres hores amb cami de carro), alla vam provar el armadillo, avui li estava explicant a un belga que haviem provat el armadillo i quan li intentava explicar quin animal era, dient-li que era un animal molt maco, un nicaraguense quasi s'ofega del riure, jo li he contestat que a mi em semblava maco i que en el meu pais no n'hi havien animals, aixi que era normal que em sembles maco, de fet em sembla bastant curios i maco...
D'alla vam atravessar la frontera de Belice, i cha, chan... aqui estem... Al final vam decidir no anar al Caracol, era massa complicat i hem vist bastant ruines maies, alla al costat de Sant Ignacio vam anar a unes d'un nom que ara no recordo, i al Caracol tot i que de cop i volta teniem molta gent que ens volia acompanyar sense cobrar-nos, nomes pagant la benzina, al final no vam voler perdre un altre dia i ja voliem veure mar caribenyo, aixi que s'haura de tornar penso... i crec que bona part de Belice s'ha de venir amb calers, aixi que poder espero uns anys mes, quan els diners siguin cero preocupacio..., encara que no em vull queixar gaire...
Be, anem a sopar, dema anem cap a Chetumal de tornada a Mexic, a la cervessa amb sal i llimona i tot amb picant, mhhhhh...
Una abracada
viernes, 14 de agosto de 2009
Desde Cayo Caulker
Hola una altra vegada,
Estem a Cayo Caulker, una illa de Belice, amb una insolacio considerable, torno a no saber on son els accents..., be, avui hem agafat una canoa a veure si podiem divisar els manaties, quina anada de pilota, 6 hores sota el sol, parant de tant en tant a fer snorkle, estrelles de mar enormes i molt vermelles, per cert, li he tingut que treure un parell a la Greta que se'n volia enportar, ella diu que no estan en perill d'extincio pero jo no vull tenir problemes a la frontera, catxo cargols, tambe m'ha picat una cosa estranya que no he pogut divisar que era, pero tot sembla correcte, dema hem decidit anar amb una llanxa a intentar veure manaties ja que per nosaltres soles no hem pogut..., a veure que passa...
Em vaig quedar a Sant Cristobal, amb la peli d'autonomies zapatistes que per la vostre informacio em va donar una grata sorpressa, un mon millor sense ajuda del mal govern es possible... s'estan espavilant i de quina forma..., la Greta diu que ojala no se n'enteri gaire el govern, perque sino tenen poca vida, i es que ahir mateix va sortir la ressolucio de la matanca de paramilitars a una comunitat chiapanenca i els van absoldre despres d'11 anys, encara no entenc com, perque les noticies com sempre eren ambigues, coses com no n'hi havien suficient proves, i es veu que era gent de la mateixa comunitat segurament pagada pel govern, que els supervivents van reconeixer perfectament, es van carregar a 45, i 12 estan fora, tot i que el mateix govern els va recomenar que no tornessin a casa seva i que els hi donaries tot el recolcament en un altre lloc, en fi, molt a explicar, la cosa que les comunitats de los caracoles, van viento en popa, els hi diuen comunitats del buen gobierno, i comencen a tenir gent preparada en salut, agricultura, educacio, i es van passant per totes les comunitats del caracol, per anar ensenyant, pero es molt llarg d'explicar, de bona gana ho explicare a qui li interessi, jo ara com ara, penso: un mon millor es possible tot i tenir molts obstacles i dificultats... En aquella associacio es podia llogar una habitacio particular amb una bona pantalla per un preu modic, teniem moltes pelis independents per escollir, vam veure un altre per a qui li interessi: Los ultimos zapatistas, los olvidados. Bestial, tot i que una tercera part de la peli me la vaig passar plorant, eren els que havien lluitat amb Emiliano Zapata, iaios que tenien entre 100 i 110 anys, increible i molt trist a la vegada, per la situacio actual d'ells, pero en fi, ja parlarem si voleu...
Tot aixo em recorda que els lacandones tambe viuen moltissims anys, Kim Paniagua, el chaman, ens va explicar que el seu sogre va viure 120 anys i que tenia un besavi que havia viscut milers d'anys..., encara que no se si l'entenia gaire be, ja que el seu castella era dificultos d'entendre...
Aprop de Sant Cristobal, vam anar a Sant Juan Chamula, tenen una esglessia molt famosa, perque tots els indigenes van a fer les seves cerimonies mayes per curacions o per demanar favors..., increible, fan molts rituals amb espelmes, moltes espelmes cadascun, aixo depen del que demanin, pero les possen en mig de l'esglessia, que esta tota amb herva perque la gent pugui ressar al terra, no n'hi han bancs, i hi ha molta gent borratxa, perque em sembla que part del ceremonial es veure alcohol com a ofrenda, aixi com refrescos, com coca-cola, fanta o el que sigui, tambe hi han indigenes tocant l'acordio, tambors, flautes, com a ofrenda comuna porten gallines o galls d'indis, i les maten alla almig i les fan desagnar, van tota la familia, mogollon de nens petits, es una esglessia petita, aixi que us podeu imaginar el follon, ja que tothom a mes a mes, ressa en veu alta, absolutament fascinant i hipnotitzant...
Els indigenes de Chiapes n'hi han de moltes races o tribus, o no se com dir-li, mantenen la seva vestimenta indigena que es preciossa, ja us ensenyare fotos robades, la meva camara es bona per camuflar, pero sense passar-se, no tinc com dessagnen les gallines...
Despres de coneixer ben be Sant Cristobal i els voltants, entre d'altres el Canyon del sumidero, un riu bestial on les parets arriben a fer els 1000 metres, va haver-hi un petit problema, en un tros del canyon hi havia mogollon de merda, molt plastic, moltes escombraries, la Greta estava emprenyadissima, pero es que a Mexic son tan guarros com la resta dels paissos latinoamericans, almenys els que he estat jo, i que ningu s'ofengui.... la gent simplement tira les escombraries al carrer, sobretot i el que mes emprenya: el plastic, i son paissos tan preciossos que fa pena, es una forma mes i bastant efectiva de carregar-se la terra.
Quan vam preguntar als del canyon, peque la Greta volia possar una queixa, ens van dir que com havia plogut tota la merda de les carreteres arribava al riu, i la Greta va comencar a fer la seva propia campanya, que per ara la ha deixat quan hem canviat de pais. Per exemple, estavem a unes cataractes, crec que eren les de Lumisha, quan va veure que una nena indigena tirava escombraries al terra, ella va anar a dir-li que ho recollis que aixo no es podia fer, la nena va passar d'ella i passava un poli per alla, la Greta la va amenacar amb dir-li al poli, la nena va passar igualment, llavors va anar al poli, el poli li va dir que no era de la seva competencia, la Greta li va dir que era igual, que dissimules que si era de la seva competencia, la nena al veure que la Greta parlava amb el poli finalment va recollir el que havia tirat al terra, la Greta es va sentir millor, el poli tambe se li veia orgullos que sense fer res i sense ser de la seva competencia havia tingut alguna cosa a veure amb la solucio, jo em mirava tota la situacio amb un somriure a la cara, Greta per uns moments era la capitana d'un mon sense escombraries.... en fin, despres se li va passar una mica, perque veritablement es necessita una buena tunda per canviar una mica aquest tema...
Despres vam arribar a Palenque, ruines preciosses, llastima que fes un dia de moltissim sol, que ningu ens avises que dintre el jaciment no venien aigua ni res de res, jo crec que vaig estar a punt de desmaiar-me unes quantes vegades, aixi que tot i que em va agradar, crec que per aquesta situacio no les vaig viure tan be. Perque les que em van fascinar son les que vam anar al dia seguent, Yaxhilan i Bonanpak, alla si que em sentia una exploradora, hi havia tant poca gent i estava tant al mig de la selva, sobretot Yaxhilan que s'havia d'arribar per riu, que em va costar molt poc imaginar-me que les descobria jo mateixa, per primera cop despres de segles amagades... em sentia una Indiana Jones flipant a cada moment... increible, ja era territori lacandon... pero la sorpresa maxima va ser al dia seguent, que vam fer una caminada per la selva amb un lacandoncito, i despres d'estar 3 hores caminant vam arribar a un temple maia, que encara ara ells ho feien servir com a centre ceremonial, guau..., de fet aquest nano ens va explicar moltes coses increibles, pero ara com ara ja no tinc mes temps, aixo tencan...
Nomes dir a la Mireia Planes, si ha arribat fins aqui, ja que se que li cansen les meves explicacions llargues, i avui m'he expandit, que: reina meva, els comentaris que possis a la blog son publics, es a dir, ho llegeix tothom que vol, aixi que si necessites dir alguna cosa privada, millor el mail, de totes formes espero que el Fran estigui be, de bon rotllo, eh guapissima...
Una abracada a tothom i continuara, cuideu be a l'Spiru, encara que ja ho se, disfruteu molt...
Estem a Cayo Caulker, una illa de Belice, amb una insolacio considerable, torno a no saber on son els accents..., be, avui hem agafat una canoa a veure si podiem divisar els manaties, quina anada de pilota, 6 hores sota el sol, parant de tant en tant a fer snorkle, estrelles de mar enormes i molt vermelles, per cert, li he tingut que treure un parell a la Greta que se'n volia enportar, ella diu que no estan en perill d'extincio pero jo no vull tenir problemes a la frontera, catxo cargols, tambe m'ha picat una cosa estranya que no he pogut divisar que era, pero tot sembla correcte, dema hem decidit anar amb una llanxa a intentar veure manaties ja que per nosaltres soles no hem pogut..., a veure que passa...
Em vaig quedar a Sant Cristobal, amb la peli d'autonomies zapatistes que per la vostre informacio em va donar una grata sorpressa, un mon millor sense ajuda del mal govern es possible... s'estan espavilant i de quina forma..., la Greta diu que ojala no se n'enteri gaire el govern, perque sino tenen poca vida, i es que ahir mateix va sortir la ressolucio de la matanca de paramilitars a una comunitat chiapanenca i els van absoldre despres d'11 anys, encara no entenc com, perque les noticies com sempre eren ambigues, coses com no n'hi havien suficient proves, i es veu que era gent de la mateixa comunitat segurament pagada pel govern, que els supervivents van reconeixer perfectament, es van carregar a 45, i 12 estan fora, tot i que el mateix govern els va recomenar que no tornessin a casa seva i que els hi donaries tot el recolcament en un altre lloc, en fi, molt a explicar, la cosa que les comunitats de los caracoles, van viento en popa, els hi diuen comunitats del buen gobierno, i comencen a tenir gent preparada en salut, agricultura, educacio, i es van passant per totes les comunitats del caracol, per anar ensenyant, pero es molt llarg d'explicar, de bona gana ho explicare a qui li interessi, jo ara com ara, penso: un mon millor es possible tot i tenir molts obstacles i dificultats... En aquella associacio es podia llogar una habitacio particular amb una bona pantalla per un preu modic, teniem moltes pelis independents per escollir, vam veure un altre per a qui li interessi: Los ultimos zapatistas, los olvidados. Bestial, tot i que una tercera part de la peli me la vaig passar plorant, eren els que havien lluitat amb Emiliano Zapata, iaios que tenien entre 100 i 110 anys, increible i molt trist a la vegada, per la situacio actual d'ells, pero en fi, ja parlarem si voleu...
Tot aixo em recorda que els lacandones tambe viuen moltissims anys, Kim Paniagua, el chaman, ens va explicar que el seu sogre va viure 120 anys i que tenia un besavi que havia viscut milers d'anys..., encara que no se si l'entenia gaire be, ja que el seu castella era dificultos d'entendre...
Aprop de Sant Cristobal, vam anar a Sant Juan Chamula, tenen una esglessia molt famosa, perque tots els indigenes van a fer les seves cerimonies mayes per curacions o per demanar favors..., increible, fan molts rituals amb espelmes, moltes espelmes cadascun, aixo depen del que demanin, pero les possen en mig de l'esglessia, que esta tota amb herva perque la gent pugui ressar al terra, no n'hi han bancs, i hi ha molta gent borratxa, perque em sembla que part del ceremonial es veure alcohol com a ofrenda, aixi com refrescos, com coca-cola, fanta o el que sigui, tambe hi han indigenes tocant l'acordio, tambors, flautes, com a ofrenda comuna porten gallines o galls d'indis, i les maten alla almig i les fan desagnar, van tota la familia, mogollon de nens petits, es una esglessia petita, aixi que us podeu imaginar el follon, ja que tothom a mes a mes, ressa en veu alta, absolutament fascinant i hipnotitzant...
Els indigenes de Chiapes n'hi han de moltes races o tribus, o no se com dir-li, mantenen la seva vestimenta indigena que es preciossa, ja us ensenyare fotos robades, la meva camara es bona per camuflar, pero sense passar-se, no tinc com dessagnen les gallines...
Despres de coneixer ben be Sant Cristobal i els voltants, entre d'altres el Canyon del sumidero, un riu bestial on les parets arriben a fer els 1000 metres, va haver-hi un petit problema, en un tros del canyon hi havia mogollon de merda, molt plastic, moltes escombraries, la Greta estava emprenyadissima, pero es que a Mexic son tan guarros com la resta dels paissos latinoamericans, almenys els que he estat jo, i que ningu s'ofengui.... la gent simplement tira les escombraries al carrer, sobretot i el que mes emprenya: el plastic, i son paissos tan preciossos que fa pena, es una forma mes i bastant efectiva de carregar-se la terra.
Quan vam preguntar als del canyon, peque la Greta volia possar una queixa, ens van dir que com havia plogut tota la merda de les carreteres arribava al riu, i la Greta va comencar a fer la seva propia campanya, que per ara la ha deixat quan hem canviat de pais. Per exemple, estavem a unes cataractes, crec que eren les de Lumisha, quan va veure que una nena indigena tirava escombraries al terra, ella va anar a dir-li que ho recollis que aixo no es podia fer, la nena va passar d'ella i passava un poli per alla, la Greta la va amenacar amb dir-li al poli, la nena va passar igualment, llavors va anar al poli, el poli li va dir que no era de la seva competencia, la Greta li va dir que era igual, que dissimules que si era de la seva competencia, la nena al veure que la Greta parlava amb el poli finalment va recollir el que havia tirat al terra, la Greta es va sentir millor, el poli tambe se li veia orgullos que sense fer res i sense ser de la seva competencia havia tingut alguna cosa a veure amb la solucio, jo em mirava tota la situacio amb un somriure a la cara, Greta per uns moments era la capitana d'un mon sense escombraries.... en fin, despres se li va passar una mica, perque veritablement es necessita una buena tunda per canviar una mica aquest tema...
Despres vam arribar a Palenque, ruines preciosses, llastima que fes un dia de moltissim sol, que ningu ens avises que dintre el jaciment no venien aigua ni res de res, jo crec que vaig estar a punt de desmaiar-me unes quantes vegades, aixi que tot i que em va agradar, crec que per aquesta situacio no les vaig viure tan be. Perque les que em van fascinar son les que vam anar al dia seguent, Yaxhilan i Bonanpak, alla si que em sentia una exploradora, hi havia tant poca gent i estava tant al mig de la selva, sobretot Yaxhilan que s'havia d'arribar per riu, que em va costar molt poc imaginar-me que les descobria jo mateixa, per primera cop despres de segles amagades... em sentia una Indiana Jones flipant a cada moment... increible, ja era territori lacandon... pero la sorpresa maxima va ser al dia seguent, que vam fer una caminada per la selva amb un lacandoncito, i despres d'estar 3 hores caminant vam arribar a un temple maia, que encara ara ells ho feien servir com a centre ceremonial, guau..., de fet aquest nano ens va explicar moltes coses increibles, pero ara com ara ja no tinc mes temps, aixo tencan...
Nomes dir a la Mireia Planes, si ha arribat fins aqui, ja que se que li cansen les meves explicacions llargues, i avui m'he expandit, que: reina meva, els comentaris que possis a la blog son publics, es a dir, ho llegeix tothom que vol, aixi que si necessites dir alguna cosa privada, millor el mail, de totes formes espero que el Fran estigui be, de bon rotllo, eh guapissima...
Una abracada a tothom i continuara, cuideu be a l'Spiru, encara que ja ho se, disfruteu molt...
miércoles, 12 de agosto de 2009
Belize
Hola a tothom, ja comenco amb problemes gramaticals, accents i d'altres lletres nostres com la c trencada, en fin, una disculpa...
Pilu, gracies per explicar-me com va l'assunte, em tranquilitza molt... i si, tot anira molt be, despres de la cerimonia lacandona que vam fer amb un chaman lacandon que son descendencia directa dels mayas, per ells es molt important ressar per la familia, no patiu tambe li vaig dir que pels amics... aixi que ja tots estem ressats i nomes ens queda viure coses maquetes...
Que explicar, que avui estic una miqueta emprenyadeta pero molt poquet... es questio de diners, i en principi doncs aquesta no tindria que ser una gran questio... i es que avui hem arribat a Belice, estem a San Ignacio i Caracol esta com a 80 km, es la zona arqueologica mes gran que tenen, van arribar a viure 150 mil mayas, mes de la poblacio de Belize, i no hi ha transport public per arribar, nomes pots contractar una mena de tour carissim o llogar un cotxe carissim, i que segurament tindriem problemes per arribar perque es veu que es zona molt montanyosa... be, ja veurem que farem... ja us explicare...
I be, em vaig quedar a San Cristobal, ciutat colonial, seu de hippies, per mi, ciutat romantica perque pensava que trobaria el subcomandante Marcos, i no, no us vull deixar amb la incognita, no el vaig trobar, i aixo que em vaig comprar una samarreta de les dones revolucionaries del EZNL i l'anava passejant, pero res... A San Cristobal i havia una associacio molt guais que feien cinema independent cada dia, vam veure una peli: "Autonomies Zapatistes"...
Haig de marxar.... Continuara...
Us estimo
Pilu, gracies per explicar-me com va l'assunte, em tranquilitza molt... i si, tot anira molt be, despres de la cerimonia lacandona que vam fer amb un chaman lacandon que son descendencia directa dels mayas, per ells es molt important ressar per la familia, no patiu tambe li vaig dir que pels amics... aixi que ja tots estem ressats i nomes ens queda viure coses maquetes...
Que explicar, que avui estic una miqueta emprenyadeta pero molt poquet... es questio de diners, i en principi doncs aquesta no tindria que ser una gran questio... i es que avui hem arribat a Belice, estem a San Ignacio i Caracol esta com a 80 km, es la zona arqueologica mes gran que tenen, van arribar a viure 150 mil mayas, mes de la poblacio de Belize, i no hi ha transport public per arribar, nomes pots contractar una mena de tour carissim o llogar un cotxe carissim, i que segurament tindriem problemes per arribar perque es veu que es zona molt montanyosa... be, ja veurem que farem... ja us explicare...
I be, em vaig quedar a San Cristobal, ciutat colonial, seu de hippies, per mi, ciutat romantica perque pensava que trobaria el subcomandante Marcos, i no, no us vull deixar amb la incognita, no el vaig trobar, i aixo que em vaig comprar una samarreta de les dones revolucionaries del EZNL i l'anava passejant, pero res... A San Cristobal i havia una associacio molt guais que feien cinema independent cada dia, vam veure una peli: "Autonomies Zapatistes"...
Haig de marxar.... Continuara...
Us estimo
miércoles, 5 de agosto de 2009
¡VIVA MÉXICO!
Hola a tots, donçs després de marxar correns, com sempre i no donar temps a fer totes aquelles coses que volia fer abans de marxar, donçs m'he he decidit a utilitzar el mateix blog de l'any passat, ja que ja em vaig encomenar als 4 vents i continuo estant a centreamèrica, el que em quedava pendent, la part del sur del Mèxic Maya i Belice.
Em va costar molt deixar a l'Spiru, família sé que esteu tots molt bé, així que us demano que cuideu al bebé de la familia, cosinets, tiets i avis..., mil gràcies al Jose, per ser tan esportista i deixar que el súper Spiru l'acompanyi, papes mil gràcies també ,bé a tots per acollir un membre més a la família., madre plis no me lo cebes, acuérdate que son 120 gramos 3 veces al día, aunque parezca poco, aunque parezca que se muera de hambre, en fi, ja canvio de tema...
Aquesta primera setmana ha sigut molt boja, ojalá el meu cos i la meva ànima comenci a anar més en càmara lenta, sino aquest viatge serà molt curt i una de les coses per les que m'agrada viatjar és perquè el temps se m'allarga.
Començaré desde el començament... es veu que teníem que fer aquest viatge, perquè ens vam equivocar en dues hores en la partida, aquí aprofitaré per presentar a la meva companya de viatges, atenció, és més tranquila que jo en aquest tipus de coses, o confiem massa una en l'altra, no sé qui ho va dir, no sé si ens ho vam imaginar i no se'ns va acudir mirar el bitllet, total que pensàvem que l'avió sortia a les 10: 20 del dematí i ressulta que sortia a les 8:20 i atenció vam arribar a l'aeroport a les 8:10 i perquè la Marta havia de treballar,. Quan vam arribar, li vam preguntar a un paio a on teníem que anar (era la terminal nova) i vam pensar que era un tio súper maco i enrotllat perquè ens havia colat per la cara en una cua súper curta, quan la tia de darrera francessa molt nerviosa, ens va dir si nosaltres també sortíem en el vol de les 8.20, automàticament ens vam quedar blanques, crec que algun record atorat en el cervell, ens va dir que se'ns havia anat la olla, però no sabem que va passar ni perquè, però l'avió portava exactament el retard com perquè facturèssim, a sobre li vaig preguntar a la tia si podia anar a fumar i mentre's ens facturava maletes jo fumava, i després correns, més aviat a pas ràpid pujàvem a l'avió i marxàvem... Que em depararà aquest viatge? cha, cha, chan...
Aniré una mica més ràpid, a part d'algun problemilla, com que la maleta no va arribar fins al dia següent... baixem de l'avió, anem a buscar les motxilles i just arribar, no van passar ni 5 minuts, sentim a l'altaveu: "Señorita Sandra Gussinyer... " no vaig entendre res més, però ens dirigim a un paio de l'aeroport que estava per allà, i en qüestió de 3 minuts ens diu que les maletes no havien viatjat (no ens vam queixar), que vindrien en el vol del endemà, que li donguèssim una adressa i 500 pesos en mano a cada una (uns 25 euros) i així vam marxar.
Vam estar un parell de dies al DF, vaig conèixer bona part de la família de la Greta, m'ho vaig passar molt bé, gent molt agradable i divertida, fins i tot un cosí súper jove que sembla viva estampa del Che, estudiant d'antropologia, em va acabar d'explicar algunes coses que no tenia clares després de llegir un parell de llibres del Ejército Zapatista de Liberación Nacional i de veure un parell de documentals i algunes coses que havia vist per internet sobre el subcomandante Marcos que no m'acabava de encaixar (aquelles contradiccions que sempre ha tingut el govern Mexicà, allò de dir i de fer, que van per camins oposats, i si deixo anar un bulo per qui, encara que sigui de lo més inversemblant, igual cola, i moltes vegades cola), però si de cas, ja parlaré més tranquilament en una altra ocasió, per cert el subcomandante Marcos ni de conya és espanyol (un dels bulos que corrien).
No em puc enrotllar més, ja escriuré amb més tranquilitat, només dir que ja hem passat per Puebla (ummm el mole de Puebla), Veracruz (ball i música a cada cantonada), Catemaco (la natura dessitjada, lloc de bruixes i bruixots, un llac preciós amb illes, reserva natural, cuques de llum, tormentes tropicals que feien que la nit fos dia, a la pesca del tegogolo (uns cargols com els bovers però de llac, molt grans, vam conèixer a una gent molt maca i ens van portar a la caza, vam agafar com uns 5 kgr), aigüa i molta pluja i ara estem a Chiapas després de viatjar a la nit, a San Cristóbal de las Casas, on va tenir lloc l'aixecament revolucionari del EZNL, vaig veure que el subcomandante Marcos va estar aquest gener passat, diuen que està per aquestes montanyes, com m'agradaria tenir una xerradeta amb ell, complicat, en fin, tiro mi deseo al Gran Espíritu.
Per cert, vaig veure manaties al aquari de Veracruz, a sobre una parella estava copulant, sabeu que són mamífers? el mascle treia un súper penis que tenia amagat, i ella es veu que té les mamelles a sota les aletes de davant perquè donen de mamar als seus bebes, impressionant, m'agradaria veure'ls sense estar en cautivitat, poder a Belice tindré sort, són inmensos i preciossos.
Donçs ale, fins aviat, i que gaudiu moltíssim...
Em va costar molt deixar a l'Spiru, família sé que esteu tots molt bé, així que us demano que cuideu al bebé de la familia, cosinets, tiets i avis..., mil gràcies al Jose, per ser tan esportista i deixar que el súper Spiru l'acompanyi, papes mil gràcies també ,bé a tots per acollir un membre més a la família., madre plis no me lo cebes, acuérdate que son 120 gramos 3 veces al día, aunque parezca poco, aunque parezca que se muera de hambre, en fi, ja canvio de tema...
Aquesta primera setmana ha sigut molt boja, ojalá el meu cos i la meva ànima comenci a anar més en càmara lenta, sino aquest viatge serà molt curt i una de les coses per les que m'agrada viatjar és perquè el temps se m'allarga.
Començaré desde el començament... es veu que teníem que fer aquest viatge, perquè ens vam equivocar en dues hores en la partida, aquí aprofitaré per presentar a la meva companya de viatges, atenció, és més tranquila que jo en aquest tipus de coses, o confiem massa una en l'altra, no sé qui ho va dir, no sé si ens ho vam imaginar i no se'ns va acudir mirar el bitllet, total que pensàvem que l'avió sortia a les 10: 20 del dematí i ressulta que sortia a les 8:20 i atenció vam arribar a l'aeroport a les 8:10 i perquè la Marta havia de treballar,. Quan vam arribar, li vam preguntar a un paio a on teníem que anar (era la terminal nova) i vam pensar que era un tio súper maco i enrotllat perquè ens havia colat per la cara en una cua súper curta, quan la tia de darrera francessa molt nerviosa, ens va dir si nosaltres també sortíem en el vol de les 8.20, automàticament ens vam quedar blanques, crec que algun record atorat en el cervell, ens va dir que se'ns havia anat la olla, però no sabem que va passar ni perquè, però l'avió portava exactament el retard com perquè facturèssim, a sobre li vaig preguntar a la tia si podia anar a fumar i mentre's ens facturava maletes jo fumava, i després correns, més aviat a pas ràpid pujàvem a l'avió i marxàvem... Que em depararà aquest viatge? cha, cha, chan...
Aniré una mica més ràpid, a part d'algun problemilla, com que la maleta no va arribar fins al dia següent... baixem de l'avió, anem a buscar les motxilles i just arribar, no van passar ni 5 minuts, sentim a l'altaveu: "Señorita Sandra Gussinyer... " no vaig entendre res més, però ens dirigim a un paio de l'aeroport que estava per allà, i en qüestió de 3 minuts ens diu que les maletes no havien viatjat (no ens vam queixar), que vindrien en el vol del endemà, que li donguèssim una adressa i 500 pesos en mano a cada una (uns 25 euros) i així vam marxar.
Vam estar un parell de dies al DF, vaig conèixer bona part de la família de la Greta, m'ho vaig passar molt bé, gent molt agradable i divertida, fins i tot un cosí súper jove que sembla viva estampa del Che, estudiant d'antropologia, em va acabar d'explicar algunes coses que no tenia clares després de llegir un parell de llibres del Ejército Zapatista de Liberación Nacional i de veure un parell de documentals i algunes coses que havia vist per internet sobre el subcomandante Marcos que no m'acabava de encaixar (aquelles contradiccions que sempre ha tingut el govern Mexicà, allò de dir i de fer, que van per camins oposats, i si deixo anar un bulo per qui, encara que sigui de lo més inversemblant, igual cola, i moltes vegades cola), però si de cas, ja parlaré més tranquilament en una altra ocasió, per cert el subcomandante Marcos ni de conya és espanyol (un dels bulos que corrien).
No em puc enrotllar més, ja escriuré amb més tranquilitat, només dir que ja hem passat per Puebla (ummm el mole de Puebla), Veracruz (ball i música a cada cantonada), Catemaco (la natura dessitjada, lloc de bruixes i bruixots, un llac preciós amb illes, reserva natural, cuques de llum, tormentes tropicals que feien que la nit fos dia, a la pesca del tegogolo (uns cargols com els bovers però de llac, molt grans, vam conèixer a una gent molt maca i ens van portar a la caza, vam agafar com uns 5 kgr), aigüa i molta pluja i ara estem a Chiapas després de viatjar a la nit, a San Cristóbal de las Casas, on va tenir lloc l'aixecament revolucionari del EZNL, vaig veure que el subcomandante Marcos va estar aquest gener passat, diuen que està per aquestes montanyes, com m'agradaria tenir una xerradeta amb ell, complicat, en fin, tiro mi deseo al Gran Espíritu.
Per cert, vaig veure manaties al aquari de Veracruz, a sobre una parella estava copulant, sabeu que són mamífers? el mascle treia un súper penis que tenia amagat, i ella es veu que té les mamelles a sota les aletes de davant perquè donen de mamar als seus bebes, impressionant, m'agradaria veure'ls sense estar en cautivitat, poder a Belice tindré sort, són inmensos i preciossos.
Donçs ale, fins aviat, i que gaudiu moltíssim...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)