Últim dia desde Antigua, Guatemala

Que no cunda el pánico, que estoy vivita y coleando.

Seré breu, o almenys ho intentaré, la resta a la tornada, oberta a totes les vostres preguntes, oberta a ensenyar-vos les 900 fotos que he fet, ja amb una primera selecció. A veure qui és el valent/ta.

Crec que ens vam quedar a Tikal, fascinant per supossat, una bona introducció al món maya, i més si tenim en compte que Tikal es troba a la selva, que vaig anar a veure com es despertava la selva, mmmhhhhm, al temple número 4, a les 4 de la matinada, sense paraules. Tenint en compte també, que tota la fauna acompanyava, vaig veure mogollón de "tejones", ara no em surt en català, també tukanes, que m'encanten però sempre els havia vist en cautivitat, molts micos, i molts animalets més, tot plegat envoltat d'una aura de misteri, que propiciava només pensar on havia arribat aquesta gran civilització, i dic gran, simplement pel que vaig veure, per res més.

Després va arribar Semuc-Champey, moltes aventures per arribar, un accident ben aventurat, , puc dir que soc una persona molt afortunada, i és que crec que els Guatemaltecs se n'emporten la palma en la bogeria de fotre pes i gent en espais reduits. Però en fi, tot bé, millor que bé, ja us ho explicaré ben tranquilament. No hi havia llum, 3 horetes al dia amb un generador, però quin lloc més fantàstic, tinc dubtes si és el que més m'ha agradat de Guatemala. Haig de dir que tinc la sort que estem en èpoques que ja tothom ha marxat i el turista brilla por su ausencia. Finals d'agost, tothom marxa per descansar uns dies abans de possar-se a treballar, bravo¡

D'allà a Lago Atitlan amb el temps a sobre ja, haig de dir que em vaig quedar amb la boca oberta, fascinada totalment, quina meravella. I d'allà a aquí, he arribat avui a la 1 de la tarda, he hagut de seleccionar a saco amb Antigua, però m'he fet una idea, m'ha agradat també, però ja estem a la ciutat colonial, i demà agafo el vol a les 12, arribo dimarts a migdia.

I que dir, tants païssos, alguns amb molt poc temps, i tantes impressions. De Nicaragua, tinc tota una currada feta al meu diari, no sé que dir, per resumir-ho, és el segon país més pobre de latinoamérica, després de Haití, i això es nota. Més seriots, em recordaven una mica als equatorians, però aquests últims et feien un tercer grau amb qualsevol motiu, eres soltera? de que trabajas? cuanto cobras? es verdad que hay mucho racismo en España? Dónde vives? cuanto pagas? i així eternament. Els nicas no, als nicas, havies d'introduir tu la conversa, i després eres seva per sempre. Em recordaven una mica als catalans, seriots al començament, molt serens en tot, cases absolutament buides, un quadro de casament o algún paissatge d'alguna revista que els hi havia agradat, portes obertes sempre, i mogollón de plantes i flors al voltant que despistaven de la seva pobressa, de fet quan ho veies per sobre, es veia ric, bell... però no tenen de res. Van amb el matxet a la mà, sense funda, oberts, mostrant. També van molt a cavall. Animals dintre i fora de casa. I una cosa molt curiosa, quan parlen gesticulen amb la boca, per exemple si volen assenyalar alguna cosa, possen els morros com si anessin a fer un petó i assenyalen cap allà, és una de les coses que més gràcia em van fer.

Els ticos (de costa rica) s'enrotllen mogollón, parlen i parlen i no callen... són simpàtics, amb el poc que vaig veure.

Els hondurenys, em perdo més, en el camí es van portar súper bé amb mi, vaig notar molt la diferència amb els nicos, només atravessar la frontera. A la illa d'Utila era tot diferent, tots els originaris d'allà eren de descendència africana i semblaven cansats, també és veritat que feia molta calor. I hi havia molta gent d'altres llocs que vaig conèixer (també d'altres parts d'Hondures), i els tatxaven de raros, no sé.

Els guatemaltecs m'han fascinat, són exageradament simpàtics, he rigut moltíssim, tenen una conversa ingeniosa. M'he sentit súper protegida, era entrar en un bus, i ja em guardaven un lloc que podia ser a sobre el motor, i em controlaven constantment, tota l'estona, a qualsevol lloc. Tene molt d'humor, i me'ls guanyo en un plis, són orgullosos, i molt seus, i riuen moltíssim, a "carcajadas".

En aquest viatge he dit molt que soc psicòloga, que burra, tants anys dient que soc una pringada estudiant, si és el camí perquè s'obrin a mogollón, m'han obert moltíssim les portes, en tots els païssos, no tinc queixa de cap ni un.

He conegut gent molt interessant.

I ja toca el moment d'agraïr als 4 vents, a la terra i al cosmos la seva protecció, i per supossat a ma mare, que segur que ha tingut bastant a veure, bé i també a tots vosaltres si heu pensat en algún moment amb mi. Perquè haig de dir que ha sigut un viatge fascinant, on he vist paissatges meravellosos, molts animals, moltíssims, he conegut gent fascinant i m'he sentit segura en tot moment i ho he gaudit moltíssim. Visca¡

I ara toca tornar, haig de dir que estic amb molta energia, amb moltes idees, i amb molta il.lusió, també haig de dir que quasi tinc seleccionat el viatge vinent, és inevitable, molts de vosaltres sabeu el que és tocar amb el pensament aquella idea tant abstracte de la llibertat, de veure davant nostre un món tan gran i a la vegada tan accesible, i a la vegada tant i tant diferent que et fa veure les coses desde una altre perspectiva, que benvinguda sigui, quantes més perspectives millor. Perquè un de cop se sent gran i petit, i és una sensació bàrbara.

I quasi faig el cierre, no sé si prometre en uns dies penjar algunes fotos, poder si, ja que aquesta vegada no ha pogut ser, degut al meu mal cap, de totes formes les tecnologies per aquí encara els hi falta un ratet. De totes formes les meves disculpes.

Per cert, el concurs anterior, tot i la participació pràcticament massiva que diria d'un 85%, no ha donat fruits. No teniu ni idea, i mira que era senzilla la història, crec que no estaveu massa atents, clar que la calor ja se sap, a alguns se us ha anat la pilota, em guardo el premi tant i tant especial per un altre moment, ja que no se m'acudeix com rematar-ho i m'heu decepcionat una miqueta, només una miqueta, tot perdonable, eh¡

I res més, una abraçada molt forta, i la pròxima ja en viu.

"Por supuesto" us estimo.

Ja estic a Guatemala, ara mateix, a Ixobel

Hola a tothom,

Doncs he tornat a creuar un altre pais...

Pero anem per parts...

Utila en mi corazon, la illa que en va mostrar un mon desconegut, totalment desconegut, un altre mon... el mon del fons mari, on tot es diferent, ni en somnis m'havia imaginat el que em vaig trobar. Alla baix tot es diferent, la respiracio es diferent, els sons del meu cos i de les altres coses son diferents, els colors, la vegetacio, els animals... Utila no va ressultar el lloc mes barat del mon per treure's l'open waters, o si, no ho se. El que si que va ressultar es que esta considerat dintre dels tres millors llocs del mon per aprendre a bucejar i no m'estranya. Desde el primer dia, vaig veure el arrecife, i tot i que estava super agobiada, pensant que no se si aixo era lo meu (no sabia equalitzar, pensava que els meus oides em matarien, pensava que m'ofegaria perque em costava respirar, havia de controlar mil coses, pero de cop i volta ho vaig veure, vaig veure la bellessa maxima, i em vaig oblidar de tot, per moments, i em tornava a oblidar de tot i volia plorar i em volia quedar i volia sortir. Per sort, al dia seguent vaig aprendre a equalitzar i ja va ser tot una meravella, be, entre cometes. No deixaven de tocar-nos els nassos, pero era com una gincana de proves i obstacles que havies d'anar superant per treure's el open waters. Ara t'entra aigua a la mascara, ara se't cau el regulador, ara et quedes sense aire i has de fer una pujada d'emergencia, ara t'has de treure un plom perque et sobre, ara t'has de treure l'armilla amb la cuba perque no se que collons, i tot a 12 metros i l'ultim dia ja a 18 metros. Pero suposso que es per seguretat. Les ultimes dues inmersions que em van regalar, quan ja havia superat totes les proves, va ser una gozada al quadrat. Vaig veure absolutament de tot, desde tortugues, caballets de mar, i mil peixos de mil mides i mil formes i mil colors, tota l'estona, TOTA L'ESTONA, no sabies ni on mirar. L'arrecife, que haig d'explicar, un altre mon, amb altres formes i colors bells, no se, no sabria com explicar-ho. Fins i tot vaig veure un vaixell enfonsat, molt emocionant.

Els instructors molt professionals i a l'ambient em vaig adaptar rapidament. Pero es que era molt facil adaptar-se, tothom tan apassionat. Vaig compartir habitacio amb una francesa i una noia de Madrid, que estaven en cursos avancats, i va ser molt divertit. La Marta, la madrilenya, tenia un llibre de peixos del Carib que li havia regalat sa mare, i sempre que cadascuna arribava buscavem els peixos que haviem vist en aquella inmersio. Una passada. Va ser com estar en el cole. Vaig estudiar molt a la meva hamaca, i els meus compis de curs eren molt aplicats, fins i tot quedavem per repassar les preguntes de les llicons, bufff. Tothom era molt aplicat. Hi havia cuina tambe, aixi que vaig poder fer una mica vida cassolana i per supossat la millor pasta del mon, com molts de vosaltres sabeu, je, je. La musica despres de la tornada de les inmersions, sentava d'allo mes be, no com quan vaig arribar. Aixi, que va ser una experiencia fantastica. I ja m'he graduat, ja puc baixar quan em dongui la gana a 18 metres, YUHUUU....

Per cert, la madrilenya, portava 6 mesos viatjant, va comprar una furgo a EEUU i la seva intencio era fer tot America, acabant al Nadal. Ja veieu el que fa certa gent, tot es pot complir. Visca els somnis!

Nomes vaig tenir un petit problema de gastrointeritis, pero mes o menys es va ressoldre en un dia sencer desmaiada a la meva hamaca.

Total que ahir, despres d'uns quants dies i amb el meu carnet a la butxaca, vaig marxar destinacio Guatemala. Catamaran a les 6 del demati, dues hores, Desde la Ceiba, bus fins a San Pedro Sula (3 hores i mitja), i alla va comencar el problema, perque el que algu m'havia dit que hi haurien bussos fins a Puerto Barrios, ja a Guatemala, es va equivocar enormement. D'alla un altre bus fins a Puerto Cortes, alla un altre fins a Corinto, pero que no arribava a Corinto (frontera) em deixen al mig d'una carretera, per fi passa un altre bus, que va cap a Corinto, pero que entre en unes 4 comunitats sense asfaltar, tot molt interessant, pero arribo a la frontera a les 6 de la tarda, ja fent-se de nit. Jo sola comenco a creuar la frontera, clar que es una frontera bastant poc transitada, torno a repetir jo sola, semblava com una peli de l'oest, tirorirori, tariro, tirorirori, tariro... caminant pel mig de la carretera, entregant el meu passaport a qui trobava (dues persones) que se'l van mirar sense gaire curiositat, i atravessant Guatemala. Una furgoneta havia de portar-me fins a Puerto Barrios, 5 persones dintre entre hondurenys i guatemaltecs, un d'ells un nen amb una gallina i un pollet... , portaven esperant una hora i deien que l'home no volia marxar fins que estes plena, sort per mi. La putada que vam esperar una altra hora, perque s'omplenes, pero no va arribar ningu. I per fi, a les 8 i mitja de la nit vaig arribar a Puerto Barrios. L'home de la furgo va tenir la decencia de deixar-me a la porta del hotel que li vaig dir, per cert de la meva guia, el que possava el mes recomenable. El portava un home de 76 anys la mar d'encantador, que quan li vaig ensenyar el que possava la meva guia, vaig ser la super reina.

Aquest demati, he anat cap a Livinstong (amb llanxa), he estat unes 3 hores, mentre's sortia una altre llanxa cap a Rio Dulce. I han sigut 3 hores molt aprofitables. De fet no tenia intencio de quedar-me, Daniel, el catala que vivia a Leon, em va dir amb aquestes paraules: "si et ve de gust tirar-te a un super mulato rastafari, quedat una nit, sino no val la pena quedar-se, alla les ties van per aixo". I es que els rastafaris estan super fibrats i super bons, pero la veritat que no era la meva idea, aixi que volia anar tirant. Pero he conegut als garifunas, en serio, simplement estan en el parc davant del moll, una paranoia, super passionals, com criden i quanta vida...

Per cert, tenia molta calor, i he anat a perruqueria de carrer, em sento bastant estranya, pero ja no passo tanta calor. Aquesta es per a tu Francesc, si algu s'atreveix a competir amb "el gran", alla ell@, guanya qui contesti abans. Premi molt especial: totes les meves fotos, comentades una per una, no es broma, hi haura premi especial, cha, chan.

Continuo, he agafat la llanxa per anar per Rio Dulce (molt maco) i alla anaven tres noies que m'han recomenat que no em quedes al poble, si no que com la meva intencio era tirar a l'endema cap a Tikal, m'han recomenat anar a dormir a una finca a mig cami, que esta a Ixobel, i com jo no tinc problema per anar canviant de plans quan es a millor. Aqui estic, i aixo es com el paradis, es una finca ecologica bestial.

En el cami, en el bus, que anavem tropecientas persones de mes en un bus de merda, com sempre, aixo sembla que no canvii entre aquests paissos, el mes curios, es que pel mig del cami ens ha parat la poli i ens ha fet baixar a tots, jo pensava que era per la super carrega de gent que anavem alla, pero no. Li he preguntat al poli quan jo anava a tirar un cigarro a una paperera i literalment m'ha obligat a tirar-lo al terra: es que aqui funciona asi, m'ha dit, clar que el terra era com un estercolero. Doncs quan li he preguntat, m'ha dit que no era obligatorio bajar, que habian parado el bus, para que la gente que quisiera pudiera comprar un refresco. Jo he flipat, i he pensat que se'n portaven comissio, o algo aixi. Pero quan dintre del bus he preguntat, m'han explicat que els polis eresn uns corruptes i que paraven per veure si hi havien hondurenys i salvadorenys, perque si els pillaven sense papers els feien pagar una quantitat.

Una mica mes endavant ens han tornat a fer baixar, aquesta vegada per registrar tot el bus, per veure si portavem fruita i deia al xiringuito: Zona de Peten, libre de la mosca mediterranea. Es forca curios no, perque han registrat a fons, mirant sota els seients i aixo.

En fin, dema me'n vaig cap a Tikal, estic emocionada de veritat, molt emocionada, per fi veure unes ruines mayes. Vaig tenir que saltar-me Copan (Hondures) per logistica de temps, i perque em van dir que Tikal era molt superior i perque aixi podia fer aquesta ruta entrant per la frontera de la part del Caribe, perque ens entenguem.

La veritat es que la gent es super amable, que m'ajuden tota l'estona, em sento super afortunada, es com si sortissin angelets per arreu, que van trencant la meva logica occidental, menys mal, perque a vegades aquesta meva logica deixa molt per dessitjar, pero el perque,
ja us ho explicare a la tornada...

Be, gent, sento que el final del cami s'apropa i es com si m'acceleres, pero de bon rotllo, "a mi ritmo", el que dongui temps, sempre es pot tornar, es a dir, no dubto que tornare amb mes tranquil.litat, perque a la seguent, caura tambe un Belice, perque m'han dit que alla, si que es neda amb manaties i ja sabeu lo "cabezuda" que soc.

Bona nit i molt bon rotllo.

Desde Isla Utila, Honduras

Hola familia, no trobo accents i segurament tambe em faltaran altres cosetes, aixi que disculpeu.

Estic comunicant-me ben poc, no? Vaja tot esta ressultant una mica esgotador, que no vol dir, que no sigui de bon rotllo, pero vaja viatget estic fent, es de bojos...

Me'n vaig del Caribe al Pacific, i del Pacific torno al Caribe, atravessant 3 paissos.

Ane'm per parts. Gracies Mireia guapa, jo tambe t'estimo.

Vaig deixar San Juan del Sur, platja nicaraguense del Pacific, una meravella de platja per cert, alla em vaig acomidar de les sevillanes, amb la promesa de tornar-nos a veure aviat, la veritat que va ser un absolut plaer, la Susana em va ensenyar moltes coses, ella havia sigut agent de cooperacio de la embaixada espanyola a El Salvador, aixi que ja us deveu imaginar, i a mes a mes, els va deixar, pero es llarg d'explicar, se semblaria una mica al llibre de Pura Vida del Mendiluce que tothom vam llegir fa molt de temps. Es les trifulgues que es porten aquesta gent. De fet vaig coneixer aqui a un agent de cooperacio que tela marinera, pero ell tambe era molt critic, i li va costar molt entrar, aixi que be, no penseu que no em van entrar ganes, la veritat es que es molt golos. Pero en fin, ja en parlarem si us interessa.

De fet, ara que ja no estic a Nicaragua, haig de dir, be hauria de dir moltes coses, pero me les vull reservar per fer-ho una mica ben fet. Aixi que prometo ordenar-ho i explicar-ho amb una mica de sentit. Un dia d'aquests, ja que us haig de dir que per fi m'he aturat una miqueta, em quedare en aquesta illa uns 4 dies, despres us dire per que.

Tambe haig de dir, que quan vaig sortir de San Juan del Sur, me'n vaig anar a Leon, ciutat de la revolucio per excel.lencia, molt colonial tambe. I tot i que no se perque en aquest viatge les ciutats grans no m'interessen gaire, haig de reconeixer que va ressultar interessant. S'ensumava el sandinisme, amb el mausoleo dels martirs i heroes de la revolucio sandinista, molts murals pels carrers explicant la historia, la universitat molt present. Al dia seguent d'arribar era el dia del griterio, els nens anaven pel carrer cridant a les cases alguna cosa aixi com: porque tengo tanta alegria? i els de les cases contesten: porque esta presenta la virgen Maria i els hi donen caramels. I tal com m'ho va explicar el Daniel un catala afincat a Leon, que te un bareto, es que un dia el volca estava apunt d'estallar i va vindre la verge Maria amb els seus super poders i el va aturar, i desde llavors ho celebren aixi. Be, doncs aquell dia els museus tancaven ben aviat, i jo vaig arribar tard al que mes m'interessava que era el que havien fet familiars i amics de morts del Frente Sandinista de Liberacion Nacional. Pero, cha, chan, amb el meu somriure suplicant, em van deixar passar, com m'agrada aixo, les normes son relatives, els horaris son relatius, visca l'improvitzacio.

Pero a Leon un dia abans de marxar de Nicaragua, pais que m'ha deixat enamorada i amb un ai, que m'han quedat moltes coses per veure i que haure de tornar. Daniel amb el seu possat del que ven comics als Simpson (no tant gras) i havent viscut 4 anys a Guatemala i portant 2 a Nicaragua, viatger incansable i cooperant, fugidor de la Barcelona, abvocat sere, em va dir molt lentament i quasi amb veu baixa: Que, esta be aixo de coleccionar segells de paissos, no? Patapum... en aquell moment em va caure una patada a la cara de la xineta de Kill Bill, i jo no la vaig saber esquivar, es mes, em va agradar, perque no parava de sentir que estava fent tot molt rapid, i que amb el temps de vacances un ha de veure un sol pais per coneixe'l be, pero llico apressa (us heu fixat que no tinc c trencades, no?). Pero aqui no s'acaba tot, despres vaig a prendre una cervessa i un tipus es presenta i em diu si es pot seure amb mi. La veritat que va ser una conversa molt interessant, el tiu era un guia currat, i jo li dic quin es el lloc mes maco de Nicaragua, i ell em respon, llevas 20 dias y aun no has encontrado el corazon de Nicaragua? pero aqui no s'acaba, al cap d'una estona em pregunta si conec al gran Carlos Mejias Godoy, la que vaig liar al dir-li que no. Em va dir que no podia tornar a Espanya sense saber qui era, que era el cantant mes internacional, poeta, representant de Nicaragua i em diu: llegaras a Espanya i no te daras cuenta de eso, tot amb un to melodramatic i comencant a cantar al gran Carlos Mejias Godoy. Otra llave, esta vez de las de Matrix de Greta que tampoc vaig saber esquivar: Pum, pam, pum.

Pero en fin, li vaig prometre que compraria un cd de Carlos Mejias Godoy i a mes a mes, al dia seguent vaig comprar un llibret d'una entrevista que li van fer a Augusto Cesar Sandino, un any abans de matar-lo, que ja he llegit. Vaja amb les revolucions, que besties son totes, encara que a vegades necessaries. I tambe vaig comprar un llibre que va ser escrit als anys 70, que es diu el nicaraguense, i que explica absolutament tot, desde Ruben Dario, comentat per Octavio Paz y Pedro Salinas, al humor del nicaraguense, com viu, les seves cases, la forma de treballar, que a mes a mes, veig que no ha canviat en aquests quasi 40 anys.

Total, que he passat una frontera mes, i que Hondures el que he vist es precios tambe, moltes montanyes i valls, molt de verd, i despres de passar una nit a la Ceiba, estic a Utila. D'Utila em van parlar aquells dos catalans activistes que vaig coneixer al refugi Bartola, quan els hi vaig dir que passaria per Hondures em van dir: Utila es molt maco, i es el lloc mes barat del mon per treure's els cursos de buceig. Els meus ulls van brillar, van treure espurnes i com molts de vosaltres ja sabeu que tenia moltes, moltes ganes de bucejar, aqui estic. Utila es la illa del buceig, una illa petita i 13 escoles de diving. Estic a una que sembla com l'escola del Harry Potter, no se perque m'ha recordat. Pero molt diferent, es clar, a lo caribenyo. Dintre del curs, que dura 3 dies, i si tinc sort comenco dema, entra tambe l'hospedatge, aixi que estem mogollon de ninyatos despullats tot el dia, amb la musica a tota hostia i jo, no sembla molt idilic, no? Pero us haig d'explicar que la platja es de sorra blanca, que es absolutament transparent, i que aquest demati veia els peixos, estrelles de mar, mantes, desde molt aprop de la vorera i de peu, mirant simplement. Que per aqui tambe n'hi han taurons balena, que son enormes, i que ja m'estic concentrant perque se m'aparegui un. I que estic absolutament emocionada, perque per fi, podre bucejar, tambe estic una mica nerviosa. M'han donat un llibre grandot per empollar, aixi que aqui em concentrare en el meu comes, que sera treure'm el open waters. Les classes les comenco dema o dema passat depenent si ha arribat algu en el vaixell d'avui, ojala que si hagi arribat algu, ara anire a veure-ho. A Utila sembla ser que n'hi han els segons arrecifes mes grans del mon, aixi que es en un bon lloc per comencar en aquest mon del buceig, no? La Susana em deia: Sandra, si comienzas a bucear en el Caribe, despues todo te parecera poco... ella tambe buceja, pero m'es igual, aixi que alla voy...

I per acabar, us vull possar una poesia que em va fer sobre la marxa un nicaraguense a Tortuguero, un dia que estava prenent una cervessa i jo ho anava anotant mentre's ell estava absolutament inspirat, us ho juro que em va costar molt no possar-me a riure, em vaig portar molt i molt be, ara flipareu:

"Desearia ser un gorrioncito
para meterme dentro de tu corazoncito.

Desearia ser un tiburon
para cazar tu pescadito mi amorcito.

Desearia ser el cielo,
para que tu me sueltes las gotas de agua,
y yo soy la ranita para recibir tu aguita.

Desearia ser un monito,
que tu fueras un arbolito,
para comerme tu petalito.

Desearia ser un Dios,
para regalarte todas las estrellas del mundo,
y tu eres una mujer
yo me meto en tu corazoncito.

De que vine al mundo,
Espanya descubrio norteamerica
y fue un poeta muy grande Cristobal Colon, espanyol,
despues sigue Ruben Dario,
ya ellos murieron,
pero es cierto que no soy Ruben Dario,
pero soy nicaraguense por gracia de Dios,
por eso le pido a Dios,
que me de una mente grande,
para ser igual que todos los poetas,
yo puedo ser cualquier cultura,
pero mirame mi amor,
si yo fuera un tortuguito
y tu fueras una tortuguita,
yo te regalara toda la lamita del mar.

Si por lo menos fuera un tigre,
y u fueras una conejita,
yo te cazara y te llevara dentro de mi boquita."

Au riau, molts petons.

Desde San José, Costa Rica

Hola familia i amics,

Ara mateix estic a San José, la capital. Reconec que aquest any vaig una mica desorganitzada en quant a les meves explicacions i segurament està tot força caòtic. La veritat és que està ressultant difícil organitzar-me amb la blog, a veure si m'organitzo millor, pq ni tan sols me n'enrecordo on ho vaig deixar. Crec que a San Carlos a Nicaragua, i que a més a més vaig explicar ben poc. La idea d'anar a Tortuguero, va ser pq estàvem a San Juan del Norte, objectiu: veure els manaties, i després d'anar tot el dematí amb un bot en busca dels manaties i resignar-nos a no veure'ls, ojo, el paissatge fantàstic, i vulguis o no, també va ser emocionant, a més a més, em van parlar molt dels manaties, i ja me'ls estimo mogollón. Pobres, estan en perill d'extinció per com sempre el mal cap humà, m'estic repensant anar al zoo de Managua que un noi em va dir que hi havia un. Donçs a San Juan del Norte, va ser un "puntazo" gens turístic, i molt i molt agradable, apart dels mosquits i altres bitxos de totes mides, grans, petits, amb ales, sense, amb "caparazón", sense, de molts colors, moltes tonalitats de verds, vermells, grocs, negres, marrons. De fet a la casa on vam dormir, obríem una porta pel darrera i hi havia com una bassa que arribava del riu (època de molta pluja) i s'hi arribavem els caimans. Però al que anava, estava mirant el mapa amb la Susana i veiem que Tortuguero està com a molt a mitja hora d'allà, i vam flipar, i vam dir: "Vamos?, cridant, contentes i bé, descarat, no? si estava tan aprop. Desde que em vaig trobar a la Susana semblem lapes, i és que tenim força coses en comú i fa molta gràcia. Ella és pedagoga, mestre de primària i mestre de música, apart de mil postgraus més, i una súper activista. Ara venia d'un projecte que estàn fent a Nicaragua, per possar música a les escoles, però fa mil projectes més de mil històries diferents. El rotllo que porta amb la seva filla és fantàstic, i és una nena súper intel.ligent, jo flipo, de fet porta viatjant desde que estava a la panxa, i és una súper campiona. A vegades quan ens enrotllem a saco, Carmen de cop i volta diu: "jo, no me echáis cuentas" i tota l'estona està jogant amb molta imaginació, i quan li dius alguna cosa o li demanes algo et contesta: "De verdad o de mentira" per sapiguer si li estàs dient de veritat o estàs jugant. La veritat és que ha sigut un gran plaer conèixer a aquests dos personatges, però jo hauria de començar a anar passant, crec que per això, a aquestes dues les veuré sovint.

La cosa està és que al final desde San Juan del Norte era impossible passar a Costa Rica, per la frontera, i per coses que no vaig arribar a entendre, però clar, tampoc tenies molt per a averiguar, però tothom deia que no era possible. Però com ja se'ns havia possat a la closca, vam anar igual, el problema que vam trigar dos dies en arribar, un dels problemes va ser que vam perdre el bot de San Carlos a los chiles, culpa meva total, m'estàven arreglant les ulleres, i jo vinga a enrotllar-me i vam arribar just quant el bot havia marxat, però és igual, aquí cap poble té desperdici, i jo havia estat a San Carlos només de pas.

Al dia següent, vam arribar fins a Puerto Viejo, i a l'altre ja fins a Tortuguero, vam arribar després de dos bots i 4 buses, de bojos, però he vist de les coses més maques que he vist mai: el desove, guau, que flipada, no tinc paraules. Ha valgut la pena. Perquè jo a Costa Rica no tenia intenció de venir, i si vinc algun dia, no crec que sigui a l'agost. A Tortuguero se sentia parlar més català que a Barcelona, i si que és veritat que els catalans són molt viatgers, però vaja, no sé. Tortuguero és una villa molt maca, petita, sense asfaltar, té el riu a un costat, i 300 metros a l'altre costat el Caribe. Al.lucinant, allà si que no hi havia cap guiri, crec que és pq a la guia possa que no et banyis pels taurons, però jo no he vist cap, i tant guais que aquest matí abans de marxar també m'he estat una bona estona, guau, quina passada. He vist un munt d'animals, la veritat és que és molt emocionant anar mirant, i intentar lluitar contra la ceguera que tenen els meus ulls a veure animals, però amb molta paciència i voluntat, veus moltíssims, i la ceguera desapareix. Guau, mogollón de micos, de veritat que és impressionant escoltar als aulladors, caimans, nútries, tortugues, lloros, molts ocells maquíssims, quan divises per exemple un caiman, el cor comença a anar ràpit, o una nútria o un ànec fent tai-chi, perquè els ànecs per aquí es pujen a trons i semblen com el karate kid, i quan van per l'aigüa semblen serps, perquè el cos va per sota. Lo de les tortugues a la nit, vull reiterar que no tinc paraules, si de cas més endavant si trobo les paraules ja ho escriuré.

La gent Tica, és molt simpàtica, parla moltíssim, però jo me'n torno a Nicaragua, pq no venia aquí i ja he vist el que volia veure, ja tornaré en un altre moment.

Demà tornem a Nicaragua, i pararem a San Juan del Sur, em quedaré un dia per anar a la platja i em despediré de las niñas, i començaré a pujar.

Bé, a veure si em vaig organitzant.

Una abraçada

Desde San Carlos destino Isla Tortuguero en Costa Rica

Hola gent,

Molts de vosaltres ja haureu començat les vacances, que us vagin molt bé donçs.

Jo ja he tornat a San Carlos, diguem que és l'únic punt de sortida cap a molts llocs. I me'n vaig cap a Illa Tortuguero, a Costa Rica, i és que està molt aprop i ara estan desovant les tortugues, a veure si tenim sort. Dic tenim, perquè fa un parell de dies estic viatjant amb la Susana i la seva filla Carmen de 4 anys, que són de Sevilla. Un puntazo. Susana estava fent un projecte aquí a Nicaragua, ve, tot això ja us ho explicaré bé, que és molt interessant, total que com està tan aprop, vam decidir acostar-nos, després pujarem per Sant Joan del sur, i jo continuaré el meu viatge, que canvia per moments com esteu veient.

No vam veure manaties, i San Juan del Norte, està a la fi del món. Ha plogut moltíssim, els carrers eren basses i les nits concerts amplificats de granotes. Vam dormir en una caseta del poble, i vam comprar llagostes a uns mariners, boníssimes. Els mosquits em continuen maxacant, però aquí estic... Ni us explico com està de fastigosa la meva roba, la olor que fa, i la que faig jo, arrebossada de repelent de mosquits tot el dia, no entenc com em continuan picant.

Bé, pròxim objectiu, veure desovar les tortugues a isla Tortuguero. Encara que no sé quan arribarem. En principi, acafem una panga a les 4 (dintre d'un parell d'hores) i arribem en una hora a los Chiles, la frontera amb Costa Rica.

Una abraçada enorme

Desde el Castillo

Hola a tothom...

Ja sé que aquest any estic escrivint més aviat poc, però és el que hi ha, ho sigui no hi ha internet per poder-se comunicar, ni telèfons públics, ni bancs, ni per supossat caixers automàtics, ni per pagar amb visa... estic, ara si, al cul del món.

Ara estic a internet de la fundació Araucaria, que és una fundació espanyola que está a el Castillo, i que han fet un munt de coses per aquest poble. És una mica estrany, perquè jo estic escrivint aquí i darrera meu hi ha una noia treballant, que és la que m'ha deixat el seu ordinador, quin bon rotllo, no?

De fet, avui no pensava que em pogués comunicar, la meva intenció era sortir del refugi Bartola que està al començament de la reserva Indio-Maíz i continuar pel riu San Juan fins a San Juan del Norte, que està al carib (oceà atlàntic), però ja m'estic avançant i vull ordenar-me, que si no, no m'aclariré ni jo.

Ja sabeu que vaig arribar a Granada fugint de Managua. Vaig arribar amb una motxilla petita, petita, soc l'enveja de qualsevol viatger, i és que aquesta vegada ni volia facturar (us enrecordeu l'any passat quina primera setmana a Quito?) i volia ser més lliure que mai, i així vaig. La meva roba fot una mica de fàstic, i és que a Nicaragua és hivern (època de plujes), i encara que estic tenint moltíssima sort (ha fet bastant bon temps), en un moment donat pot caure una pluja torrencial bestial i ara com ara, que estic a la selva (bé, estava i ara m'hi torno), el fang és el pa de cada dia. Vaig netejant, però també us haig de dir, que estic en la zona amb més humitat de tota latino amèrica, m'encanta, però la roba no se seca ni de conya, així que fa una oloreta ben xula. Deia que m'encanta, perquè m'encanta, m'encanta suar, és una sensació molt fantàstica, sobretot quan un no ha d'anar a treballar modat, per supossat. A hores d'ara debeu pensar que estic sonada, però si voleu ja discutirem el tema amb tranquilitat, tinc bons arguments.

Bé, continuo.

Granada, va ser l'arribada, és una ciutat maca, colonial, cases de molts colors, està a la part dreta del lago Nicaragua (és un llac inmens, és el llac més gran del món), de fet, si agafeu un mapa, veure-ho que està al mig de Nicaragua (una mica al sud) i que ocupa una bona part. Vaig fer una volteta per la ciutat, i per les illes que están al costat. Tenen moltes petitetes illes que estàn a la venta, i pots comprar una illa i possar-te una casa, llàstima que no us pugui enviar fotos. Allà vaig anar, amb el boig del José, un que va ser guerriller sandinista per la força (amb bala a la cama inclossa) i evangelista convençut, bufff, molt interessant. Allà també vaig veure com de cop i volta es pot improvitzar un reguetón sensual a matar per la cara.

Quan vaig descobrir que la meva guia era pura basura, vaig intentar aconseguir una altra a Granada, impossible, no venen guies, no n'hi han llibres, us ho juro, que ja sabeu que jo quan em posso em posso. Ja m'he anat espavilant, només que s'ha de preguntar moltíssim i tenir molt de morro, al començament quan veia un estranger li demanava la guia, ara ja ho tinc tot bastant més clar.

Granada de seguida se'm va quedar petita, necessitava natura, així que vaig decidir anar-me'n a la illa de Ometepe, que era una de les coses que tenia més clares. Així que vaig anar fins a Rivas, i d'allà vaig agafar una mena de ferry que en un parell d'hores o una miqueta menys em plantava a Ometepe. Allà vaig conèixer a l'israelita, ella em va dir que anava a una finca que es deia Magdalena i em vaig apuntar. Però el problema va ser quan ens vam quedar en mig d'una cruïlla de carreteres i no passava cap bus més. Eren com les 5 de la tarda. A les 6 a Nicaragua s'acaba el món, pq es fa de nit. Adolfo ens va convidar a la seva finca que estava just a la cruïlla i va ser fantàstic, era a Santa Cruz. Pagàvem 2 dolars i mig per dormir. L'habitació era decent, poder amb masses bitxos per tot arreu, però tenia una de les millors hamaques del món. No ho puc descriure. Mil.lers de flors amb mil.lers de papallones, verd per tot arreu, absolutament selvàtic. A 300 metros teníem la platja, una platja verge, preciossa, increïble. Ometepe, és una illa que té forma de vuit, la rodona de dalt és més gran que la de baix. I en mig de les dues rodones hi han dos volcans. La carretera, pedregosa, fangosa i sense asfaltar, bordeja tota la illa. A Ometepe i en general a tota Nicaragua, els busos simplement els pares, mai saps a quina hora més o menys passaran, així que millor anar al mig de la carretera una mica abans del que et diguin, ja m'he portat alguna sorpresa, i els busos a Ometepe, passaven unes 3 o 4 vegades en tot el dia. Això era un problema relatiu, està clar que un s'acostuma al que té, és el que s'anomena la gran capacitat del ésser humà. Però el que volia dir, que qualsevol lloc era bó, per fer-te un banyet. Llocs i paratges increïbles, hi ha molta agricultura i ganaderia (veus vaques i porcs i gallines per tot arreu), la gent a Ometepe no passava gana. Ara, pobres també ho eren. Tots tenen un arbre amb cocos d'aigüa al costat de casa, així que és fàcil que et convidin a una aigüa de coco amb qualsevol excussa.

Vaig conèixer a un nano de Mollà que feia dos anys i mig que vivia allà, mig salvatge per això. Quan es va enterar que estava per allà, va venir a veure'm una tarda (ell vivia com a una mitja hora de la finca on jo estava), i vam pendre unes cervesses. Era normal que em digués: "em disculpes?, haig d'orinar" i simplement es girava i orinava. O tirava lapos a cada moment, era bastant més guarro que els nicas que jo m'he trobat. Va ser divertit, i molt interessant, sobretot perquè em va recomenar llocs de Nicaragua i també em va explicar coses dignes d'interés, com la vida que portava, com havia arribat allà, la veritat que conèixer gent tant lliure a vegades espanta, si s'escau ja un dia parlarem.

El transport a la zona que estic està mig xunga, no hi ha gaire turisme i ells tampoc deuen necessitar viatjar gaire, perquè a Ometepe, només surten dos vegades a la setmana desde Rivas, i d'Ometepe cap a San Carlos dues vegades més. Així que has de controlar molt, pq si no és fàcil que et quedis tancada per exemple 3 o 4 dies més. Que és el que m'ha passat a mi.

Vaig sortir d'Ometepe dijous fins a San Carlos, estava creuant tot el llac fins l'altre punta, en busca del Rio San Juan, 11 hores en un vaixell de càrrega que també agafa gent. De Sant Carlos volia anar a el Castillo (1 hora i mitja en panga) i jo vaig arribar divendres, però no sé pq pensava que era dijous, i el vaixell cap a San Juan sortia divendres mateix, així que he tingut que esperar fins avui. Ha valgut la pena.

El Castillo, quan vaig arribar, se'm va parar el cor, vaig pensar que era el poble més maco que havia vist a la vida. En sério, vaig quedar impactada. Poble al costat del riu, els carrers estrets, ple de plantes, flors, les cases de colors. Hi ha una fortalessa adalt, va ser lloc de molt pirateo, però ara us explicaré. El Rio San Juan és enorme, preciós, transparent, màgic. No es pot arribar d'altre forma que per riu, no n'hi han carreteres donçs, de fet no hi ha cap vehicle de motor, CAP.

No tinc diners o molt poquets, no veig bancs desde Granada. No n'hi han. L'altre dia em van dir que una dona canviava i quan li vaig dir que si em canviava euros, em va dir que no havia vist un euro en sa vida, i ja li vaig poder explicar que estava més fort que el dolar i bla, bla, bla..., em va tornar a repetir "No he visto un euro en mi vida", res, ni va voler trucar al banc per demanar a com estava el canvi com jo li vaig sugerir. Però vaja gilipollez li estava demanant, a on el podria canviar la pobre dona? si ni al banc de Granada em van voler canviar euros (però a Granada vaig trobar un caixer).

Total que a el Castillo em vaig quedar a un hotelet que miracle, es pot pagar amb tarja, i bé, así estamos. Quan vaig voler anar al refugi Bartola, un refugi d'estudi i investigació de la reserva Indio-Maíz, vaig trucar per telèfon a la Sandra que és qui ho porta, li vaig dir que no tenia diners, i em va dir: "No te preocupes, ya lo resolveremos", li vaig repetir tres vegades, pq m'entengués bé, ja que a la meva primera pregunta, que era si tenien per pagar amb tarja, por supuesto, fue negativo.

Quan vaig marxar de el Castillo, a la dona del hotel no li anava la meva tarja i em va dir, tranquila ya me lo pagarás, ¿cuando vuelves?.

A la Sandra quan he marxat aquest dematí, hem quedat que quan torni de San Juan del Norte, li avisi, i que agafarà el meu vaixell cap a San Carlos (quan passem davant del refugi) i allà té una amiga seva que té un restaurant que també té per passar tarjes i allà li podré pagar. Us ho podeu creure? així que no problemo. La gent és súper maca.

Aquesta Sandra m'ha fascinat, he tingut una gran sort de conèixer-la. Gran activista del frente revolucionario sandinista, ara molt i molt emprenyada pel actual president que supossadament és sandinista, i està fent barbaritats. Després de tota la lluita, estàn absolutament desencantats., pobres. I és que quant vaig estar jo al refugi, també hi havia una amiga seva periodista que comença a ser perseguida, i a més a més, hi vaig coincidir amb una parella de catalans d'uns seixanta anys, que han estat molt vinculats desde fa 20 anys a Nicaragua, tant políticament com solidàriament. Així que de veritat que va ser absolutament enriquidor.

El refugi Bartola jo tenia un objectiu principal: Veure a los gallegos, també li diuen los lagartos Jesucristo, el nom científic ni idea. Són aquells que caminen sobre l'aigüa i que el National geografic té una foto fantàstica. Guau, vaig poder veure´ls, però no fent el Jesucristo, són preciossos, tinc una foto fantàstica.

I així d'important també us haig de dir que vaig veure una coral, ah, i just davant del passadís que portava a la meva habitació, sort que la va trobar una treballadora d'allà. Es va armar un rebombori, tots correns, els 5 treballadors que estaven allà amb la Sandra i els altres que érem unes 6 persones més. Hi havien dos nanos que treballaven per l'ambaixada espanyola amb el turisme sostenible, i un va poder fer vàries fotos. Jo la càmara vaig passar d'anar-la a buscar, més que res pq havia de passar per sobre. Un nano treballador va poder-la agafar amb una escombra i un pal, i quan vam veure que semblava que la tenia ben agafada tots ens vam apropar, la veritat és que era preciossa. Però no sabem com se li va escapar, és quan més adrenalina he deixat anar, se'm sortia el cor per la boca, vaig veure ens breus segons aquells titulars que em venen de tant en tant en aquests viatges "Turistes gilipollas son mossegats per una coral mentre's miraven com un treballador la intentava agafar". Però no va passar res, la van agafar finalment i la vam anar a deixar a la selva, fora del refugi. Després van venir totes les històries de serps en el refugi, obrir llibres, buscar i comparar amb la foto, va ser divertit, només que ahir vaig somiar amb serps, i vaig mirar a sota i a sobre de tot arreu abans d'anar-me'n a dormir.

En fi, explicaria mil històries més, però estic cansada, no es pot explicar tantes coses un sol dia. Intentaré ser més ordenada les pròximes vegades, encara que ara com ara, crec que encara no podré. Així que no hi hagi preocupació si en uns dies no em puc comunicar pares estimats, la vostre filla està de conya, no estaria malament si em diguessiu com està la iaia.

Me'n vaig a San Juan del Norte (ja tocant el Carib), estic fent la mateixa ruta que els buscadors d'or feien per anar a California (però al revés), desde l'altre part d'Estats Units, quan anar per terra era molt inòspit i encara per supossat no existia el canal de Panamà. IUHUUUU.

Per aquí n'hi han un munt de caimans (els he vist, eh), mogollon de micos, uns que els diuen los monos aulladores que fan un soroll bestial AGGUUUGGGGG, aquests són els que més m'impresionen. Uns llangardaixos que fan un soroll amplificat que omplen tot l'espai, jo al començament no m'ho podia creure que aquests bitxos poguessin fer aquest soroll. Buf, dormir a la selva, màgia. A partir del Bartola n'hi han cocodrils (molt i molt grans), a veure si tinc sort.

El meu pròxim objectiu: VEURE MANATIES, que ja sabeu que estan en perill d'extinció. Desitjeu-me sort. Demà tinc unes 9 hores per arribar en vaixell, el que passa que no sé si tornaré el dijous o diumenge, però crec que el dijous, pels diners. La meva intenció era anar també a Solentiname i a los Guatuzos, però torno a repetir, sense diners ho veig complicat, i en tota aquesta zona no existeixen bancs.

Fins la pròxima, no us podreu queixar. Molts petons.