Ja desde Nicaragua

Doncs ja he arribat, de fet ja estic a Granada i tot ha anat molt bé, estic feta una merdeta, però són històries del jet lag i de la meva gilipollez, així que m'espera una nit durilla, després d`haver fet una migdiada d'unes 4 hores, que per supossat no era la meva intenció, jo que pensava que ho estava portant bé, però no em vull avancar...

Primer de tot, gracias Greta por llevarme al aeropuerto, que no es moco de pavo, pues a las 5 de la mañana se agradece de verdad que te acompañen, gracias niña.

Després agrair_vos a tots els vostres bons dessitjos, i aquí vull fer un incís per felicitar a la Neus per la seva bessonada, guau, que fort, moltes felicitats, quina alegria...

I ara ja entro de ple, i és que a l'aeroport de Barcelona no em van donar les tarjetes d'embarcament pels vols de Madrid Atlanta i Atlanta Managua, no ho entenia, però ja després si ho vaig entendre. Així que vaig tenir que sortir afora a Madrid i tornar a fer la cua de facturació que era molt i molt llarga. No contava que la paranoia dels americans ja comencés des de Madrid. A part de les preguntes típiques de: lleva usted una bomba?, lo han internado por trastorno mental?, ha estado alguna vez en la cárcel?, i un llarg etc, amb la conseqüent si ha contestado que si a alguna de estas preguntas, no hace falta que vaya a Estados Unidos porque no le van a dejar entrar.

Em van preguntar tropecientas vegades si havia deixat en algun moment la meva bossa amb algú o si m'havien ajudat a fer-la. Però fins i tot quan ja entrava a l'avió, em van preguntar que si desde el control a allà (uns cent metres) havia deixat la bossa en algun moment sola. Ja m'estava preparant psicològicament amb el que em trobaria a Atlanta (tenia 3 hores d'escala).

A la cua, davant meu, uns freakis tipus ajudants de Torrente amb xapes a la bossa de star words em van entretindre molt. ´´Un clásico nunca muere´´o ´´¿sabías que murió la madre de las mujeres de oro?, si la más joven, parecía la más vieja pero era la más joven de todas´´ o ´´uy, en esa película le dijeron a uno del catering que pusiera las cámaras dónde le saliera por los huevos´´, en fi, molt entretinguda.

Abans de pujar a l'avió i fent els últims cigarrets, vaig sentir la conversa de l'Antonio, era un home que estava explicant a uns quants que per tornar a Nicaragua, li havien fet comprar un bitllet de tornada, ell viu a Managua i havia anat a Espanya a veure la seva família uns dies, però com no tenia la residència i afegint la paranoia dels americans, si no comprava un bitllet de tornada no el deixaven volar, ell explicava que era la primera vegada que li passava, encara que tb era la primera vegada que volava per USA.

Bé, doncs no va ser per tant, jo recordo haver fet una escala abans a Atlanta que si que em van tocar els nassos, però aquesta vegada no, l'únic que estàvem tots descalços fent la cua pel control, m'hagués agradat fer una foto, però ho possava ben clar que estava prohibit fer fotos.

I va ser un plaer conèixer a l'Antonio, tot un personatge. Vaig flipar. I a part d'explicar-me coses molt pràctiques sobre Nicaragua, em va explicar altres coses de la vida. Un enginer empressari, ara mateix retirat i visquent amb una nica (és com els hi diuen aquí), una nica que és professora de l'universitat. Un petit detall, ell té 65 anys i ella 31, ja tenen un fill de 5 anys i un d'un any. Em va dir frases cèlebres: ´´La mujer es madre y no esposa. Si, igual que los animales, una vez se procrea, el macho a tomar por culo´´. O, ´´yo psicológicamente si me miro al espejo soy abuelo, no padre, y así les trato a mis hijos´´. ´´Una pareja para que dure han de respetar su espacio íntimo, así como se tiene que respetar una parcela para la pareja independientemente de los hijos y una parcela para toda la familia´´.

La veritat és va ser un plaer escoltar-lo.

El viatge de Atlanta Managua, la meva companya de seient se'm va oferir a portar-me a l'hotel, li venia de pas. I com l'Antonio ja s'havia ofert, però s'havia de desviar, però van coincidir tots dos (per separat) que havia d'anar a una zona segura que era la carretera de Masaya. I és que Managua està una mica cardat, encara no s'ha recuperat del terratrèmol del 78, i no hi ha centre. Jo que quan no conec les coses soc molt obedient, els hi vaig fer cas, i va ser una sort que em portessin perquè estava com a 45' de l'aeroport. Així que aquest dematí, sense gaires ganes de conèixer Managua, he vingut a Granada, que està com a una hora de Managua i era la primera parada de ruta que tenia pensat. I la veritat és que és preciós, lo poc que he vist.

I és que he arribat com a l'hora de dinar, i després de menjar, flipar amb un colibrí que s'ha colat al restaurant, i acompanyar les postres amb un ron de canya reserva 7 anys (que m'havia aconsellat ferventment l'Antonio), he anat a fer la migdiada, pensant estar una horeta, però ha sigut impossible despertar-me.

Però això és maquíssim, em recorda a una Cuba que no he estat, al despertar-me aquest dematí m'he portat una sorpresa molt agradable, i és que hi havia molt de verd, amb palmeres incloses, molt selvàtic. La gent sembla molt agradable i em sento molt tranquila. Fa un ratet he sopat en una mena de quiosc en una plaça, alguna cosa així com Borobo, que era chicharrón, yuca i col, bé, no ha estat malament.

Res més, que després em foteu la bulla, com si escrigués per vosaltres i no per mi (com no n'hi han les caretes aquelles, imagineu-vos una de color de rosa que treu la llengua).

Una abraçada