Desde Cayo Caulker

Hola una altra vegada,

Estem a Cayo Caulker, una illa de Belice, amb una insolacio considerable, torno a no saber on son els accents..., be, avui hem agafat una canoa a veure si podiem divisar els manaties, quina anada de pilota, 6 hores sota el sol, parant de tant en tant a fer snorkle, estrelles de mar enormes i molt vermelles, per cert, li he tingut que treure un parell a la Greta que se'n volia enportar, ella diu que no estan en perill d'extincio pero jo no vull tenir problemes a la frontera, catxo cargols, tambe m'ha picat una cosa estranya que no he pogut divisar que era, pero tot sembla correcte, dema hem decidit anar amb una llanxa a intentar veure manaties ja que per nosaltres soles no hem pogut..., a veure que passa...

Em vaig quedar a Sant Cristobal, amb la peli d'autonomies zapatistes que per la vostre informacio em va donar una grata sorpressa, un mon millor sense ajuda del mal govern es possible... s'estan espavilant i de quina forma..., la Greta diu que ojala no se n'enteri gaire el govern, perque sino tenen poca vida, i es que ahir mateix va sortir la ressolucio de la matanca de paramilitars a una comunitat chiapanenca i els van absoldre despres d'11 anys, encara no entenc com, perque les noticies com sempre eren ambigues, coses com no n'hi havien suficient proves, i es veu que era gent de la mateixa comunitat segurament pagada pel govern, que els supervivents van reconeixer perfectament, es van carregar a 45, i 12 estan fora, tot i que el mateix govern els va recomenar que no tornessin a casa seva i que els hi donaries tot el recolcament en un altre lloc, en fi, molt a explicar, la cosa que les comunitats de los caracoles, van viento en popa, els hi diuen comunitats del buen gobierno, i comencen a tenir gent preparada en salut, agricultura, educacio, i es van passant per totes les comunitats del caracol, per anar ensenyant, pero es molt llarg d'explicar, de bona gana ho explicare a qui li interessi, jo ara com ara, penso: un mon millor es possible tot i tenir molts obstacles i dificultats... En aquella associacio es podia llogar una habitacio particular amb una bona pantalla per un preu modic, teniem moltes pelis independents per escollir, vam veure un altre per a qui li interessi: Los ultimos zapatistas, los olvidados. Bestial, tot i que una tercera part de la peli me la vaig passar plorant, eren els que havien lluitat amb Emiliano Zapata, iaios que tenien entre 100 i 110 anys, increible i molt trist a la vegada, per la situacio actual d'ells, pero en fi, ja parlarem si voleu...

Tot aixo em recorda que els lacandones tambe viuen moltissims anys, Kim Paniagua, el chaman, ens va explicar que el seu sogre va viure 120 anys i que tenia un besavi que havia viscut milers d'anys..., encara que no se si l'entenia gaire be, ja que el seu castella era dificultos d'entendre...

Aprop de Sant Cristobal, vam anar a Sant Juan Chamula, tenen una esglessia molt famosa, perque tots els indigenes van a fer les seves cerimonies mayes per curacions o per demanar favors..., increible, fan molts rituals amb espelmes, moltes espelmes cadascun, aixo depen del que demanin, pero les possen en mig de l'esglessia, que esta tota amb herva perque la gent pugui ressar al terra, no n'hi han bancs, i hi ha molta gent borratxa, perque em sembla que part del ceremonial es veure alcohol com a ofrenda, aixi com refrescos, com coca-cola, fanta o el que sigui, tambe hi han indigenes tocant l'acordio, tambors, flautes, com a ofrenda comuna porten gallines o galls d'indis, i les maten alla almig i les fan desagnar, van tota la familia, mogollon de nens petits, es una esglessia petita, aixi que us podeu imaginar el follon, ja que tothom a mes a mes, ressa en veu alta, absolutament fascinant i hipnotitzant...

Els indigenes de Chiapes n'hi han de moltes races o tribus, o no se com dir-li, mantenen la seva vestimenta indigena que es preciossa, ja us ensenyare fotos robades, la meva camara es bona per camuflar, pero sense passar-se, no tinc com dessagnen les gallines...

Despres de coneixer ben be Sant Cristobal i els voltants, entre d'altres el Canyon del sumidero, un riu bestial on les parets arriben a fer els 1000 metres, va haver-hi un petit problema, en un tros del canyon hi havia mogollon de merda, molt plastic, moltes escombraries, la Greta estava emprenyadissima, pero es que a Mexic son tan guarros com la resta dels paissos latinoamericans, almenys els que he estat jo, i que ningu s'ofengui.... la gent simplement tira les escombraries al carrer, sobretot i el que mes emprenya: el plastic, i son paissos tan preciossos que fa pena, es una forma mes i bastant efectiva de carregar-se la terra.

Quan vam preguntar als del canyon, peque la Greta volia possar una queixa, ens van dir que com havia plogut tota la merda de les carreteres arribava al riu, i la Greta va comencar a fer la seva propia campanya, que per ara la ha deixat quan hem canviat de pais. Per exemple, estavem a unes cataractes, crec que eren les de Lumisha, quan va veure que una nena indigena tirava escombraries al terra, ella va anar a dir-li que ho recollis que aixo no es podia fer, la nena va passar d'ella i passava un poli per alla, la Greta la va amenacar amb dir-li al poli, la nena va passar igualment, llavors va anar al poli, el poli li va dir que no era de la seva competencia, la Greta li va dir que era igual, que dissimules que si era de la seva competencia, la nena al veure que la Greta parlava amb el poli finalment va recollir el que havia tirat al terra, la Greta es va sentir millor, el poli tambe se li veia orgullos que sense fer res i sense ser de la seva competencia havia tingut alguna cosa a veure amb la solucio, jo em mirava tota la situacio amb un somriure a la cara, Greta per uns moments era la capitana d'un mon sense escombraries.... en fin, despres se li va passar una mica, perque veritablement es necessita una buena tunda per canviar una mica aquest tema...

Despres vam arribar a Palenque, ruines preciosses, llastima que fes un dia de moltissim sol, que ningu ens avises que dintre el jaciment no venien aigua ni res de res, jo crec que vaig estar a punt de desmaiar-me unes quantes vegades, aixi que tot i que em va agradar, crec que per aquesta situacio no les vaig viure tan be. Perque les que em van fascinar son les que vam anar al dia seguent, Yaxhilan i Bonanpak, alla si que em sentia una exploradora, hi havia tant poca gent i estava tant al mig de la selva, sobretot Yaxhilan que s'havia d'arribar per riu, que em va costar molt poc imaginar-me que les descobria jo mateixa, per primera cop despres de segles amagades... em sentia una Indiana Jones flipant a cada moment... increible, ja era territori lacandon... pero la sorpresa maxima va ser al dia seguent, que vam fer una caminada per la selva amb un lacandoncito, i despres d'estar 3 hores caminant vam arribar a un temple maia, que encara ara ells ho feien servir com a centre ceremonial, guau..., de fet aquest nano ens va explicar moltes coses increibles, pero ara com ara ja no tinc mes temps, aixo tencan...

Nomes dir a la Mireia Planes, si ha arribat fins aqui, ja que se que li cansen les meves explicacions llargues, i avui m'he expandit, que: reina meva, els comentaris que possis a la blog son publics, es a dir, ho llegeix tothom que vol, aixi que si necessites dir alguna cosa privada, millor el mail, de totes formes espero que el Fran estigui be, de bon rotllo, eh guapissima...

Una abracada a tothom i continuara, cuideu be a l'Spiru, encara que ja ho se, disfruteu molt...