Desde el Castillo

Hola a tothom...

Ja sé que aquest any estic escrivint més aviat poc, però és el que hi ha, ho sigui no hi ha internet per poder-se comunicar, ni telèfons públics, ni bancs, ni per supossat caixers automàtics, ni per pagar amb visa... estic, ara si, al cul del món.

Ara estic a internet de la fundació Araucaria, que és una fundació espanyola que está a el Castillo, i que han fet un munt de coses per aquest poble. És una mica estrany, perquè jo estic escrivint aquí i darrera meu hi ha una noia treballant, que és la que m'ha deixat el seu ordinador, quin bon rotllo, no?

De fet, avui no pensava que em pogués comunicar, la meva intenció era sortir del refugi Bartola que està al començament de la reserva Indio-Maíz i continuar pel riu San Juan fins a San Juan del Norte, que està al carib (oceà atlàntic), però ja m'estic avançant i vull ordenar-me, que si no, no m'aclariré ni jo.

Ja sabeu que vaig arribar a Granada fugint de Managua. Vaig arribar amb una motxilla petita, petita, soc l'enveja de qualsevol viatger, i és que aquesta vegada ni volia facturar (us enrecordeu l'any passat quina primera setmana a Quito?) i volia ser més lliure que mai, i així vaig. La meva roba fot una mica de fàstic, i és que a Nicaragua és hivern (època de plujes), i encara que estic tenint moltíssima sort (ha fet bastant bon temps), en un moment donat pot caure una pluja torrencial bestial i ara com ara, que estic a la selva (bé, estava i ara m'hi torno), el fang és el pa de cada dia. Vaig netejant, però també us haig de dir, que estic en la zona amb més humitat de tota latino amèrica, m'encanta, però la roba no se seca ni de conya, així que fa una oloreta ben xula. Deia que m'encanta, perquè m'encanta, m'encanta suar, és una sensació molt fantàstica, sobretot quan un no ha d'anar a treballar modat, per supossat. A hores d'ara debeu pensar que estic sonada, però si voleu ja discutirem el tema amb tranquilitat, tinc bons arguments.

Bé, continuo.

Granada, va ser l'arribada, és una ciutat maca, colonial, cases de molts colors, està a la part dreta del lago Nicaragua (és un llac inmens, és el llac més gran del món), de fet, si agafeu un mapa, veure-ho que està al mig de Nicaragua (una mica al sud) i que ocupa una bona part. Vaig fer una volteta per la ciutat, i per les illes que están al costat. Tenen moltes petitetes illes que estàn a la venta, i pots comprar una illa i possar-te una casa, llàstima que no us pugui enviar fotos. Allà vaig anar, amb el boig del José, un que va ser guerriller sandinista per la força (amb bala a la cama inclossa) i evangelista convençut, bufff, molt interessant. Allà també vaig veure com de cop i volta es pot improvitzar un reguetón sensual a matar per la cara.

Quan vaig descobrir que la meva guia era pura basura, vaig intentar aconseguir una altra a Granada, impossible, no venen guies, no n'hi han llibres, us ho juro, que ja sabeu que jo quan em posso em posso. Ja m'he anat espavilant, només que s'ha de preguntar moltíssim i tenir molt de morro, al començament quan veia un estranger li demanava la guia, ara ja ho tinc tot bastant més clar.

Granada de seguida se'm va quedar petita, necessitava natura, així que vaig decidir anar-me'n a la illa de Ometepe, que era una de les coses que tenia més clares. Així que vaig anar fins a Rivas, i d'allà vaig agafar una mena de ferry que en un parell d'hores o una miqueta menys em plantava a Ometepe. Allà vaig conèixer a l'israelita, ella em va dir que anava a una finca que es deia Magdalena i em vaig apuntar. Però el problema va ser quan ens vam quedar en mig d'una cruïlla de carreteres i no passava cap bus més. Eren com les 5 de la tarda. A les 6 a Nicaragua s'acaba el món, pq es fa de nit. Adolfo ens va convidar a la seva finca que estava just a la cruïlla i va ser fantàstic, era a Santa Cruz. Pagàvem 2 dolars i mig per dormir. L'habitació era decent, poder amb masses bitxos per tot arreu, però tenia una de les millors hamaques del món. No ho puc descriure. Mil.lers de flors amb mil.lers de papallones, verd per tot arreu, absolutament selvàtic. A 300 metros teníem la platja, una platja verge, preciossa, increïble. Ometepe, és una illa que té forma de vuit, la rodona de dalt és més gran que la de baix. I en mig de les dues rodones hi han dos volcans. La carretera, pedregosa, fangosa i sense asfaltar, bordeja tota la illa. A Ometepe i en general a tota Nicaragua, els busos simplement els pares, mai saps a quina hora més o menys passaran, així que millor anar al mig de la carretera una mica abans del que et diguin, ja m'he portat alguna sorpresa, i els busos a Ometepe, passaven unes 3 o 4 vegades en tot el dia. Això era un problema relatiu, està clar que un s'acostuma al que té, és el que s'anomena la gran capacitat del ésser humà. Però el que volia dir, que qualsevol lloc era bó, per fer-te un banyet. Llocs i paratges increïbles, hi ha molta agricultura i ganaderia (veus vaques i porcs i gallines per tot arreu), la gent a Ometepe no passava gana. Ara, pobres també ho eren. Tots tenen un arbre amb cocos d'aigüa al costat de casa, així que és fàcil que et convidin a una aigüa de coco amb qualsevol excussa.

Vaig conèixer a un nano de Mollà que feia dos anys i mig que vivia allà, mig salvatge per això. Quan es va enterar que estava per allà, va venir a veure'm una tarda (ell vivia com a una mitja hora de la finca on jo estava), i vam pendre unes cervesses. Era normal que em digués: "em disculpes?, haig d'orinar" i simplement es girava i orinava. O tirava lapos a cada moment, era bastant més guarro que els nicas que jo m'he trobat. Va ser divertit, i molt interessant, sobretot perquè em va recomenar llocs de Nicaragua i també em va explicar coses dignes d'interés, com la vida que portava, com havia arribat allà, la veritat que conèixer gent tant lliure a vegades espanta, si s'escau ja un dia parlarem.

El transport a la zona que estic està mig xunga, no hi ha gaire turisme i ells tampoc deuen necessitar viatjar gaire, perquè a Ometepe, només surten dos vegades a la setmana desde Rivas, i d'Ometepe cap a San Carlos dues vegades més. Així que has de controlar molt, pq si no és fàcil que et quedis tancada per exemple 3 o 4 dies més. Que és el que m'ha passat a mi.

Vaig sortir d'Ometepe dijous fins a San Carlos, estava creuant tot el llac fins l'altre punta, en busca del Rio San Juan, 11 hores en un vaixell de càrrega que també agafa gent. De Sant Carlos volia anar a el Castillo (1 hora i mitja en panga) i jo vaig arribar divendres, però no sé pq pensava que era dijous, i el vaixell cap a San Juan sortia divendres mateix, així que he tingut que esperar fins avui. Ha valgut la pena.

El Castillo, quan vaig arribar, se'm va parar el cor, vaig pensar que era el poble més maco que havia vist a la vida. En sério, vaig quedar impactada. Poble al costat del riu, els carrers estrets, ple de plantes, flors, les cases de colors. Hi ha una fortalessa adalt, va ser lloc de molt pirateo, però ara us explicaré. El Rio San Juan és enorme, preciós, transparent, màgic. No es pot arribar d'altre forma que per riu, no n'hi han carreteres donçs, de fet no hi ha cap vehicle de motor, CAP.

No tinc diners o molt poquets, no veig bancs desde Granada. No n'hi han. L'altre dia em van dir que una dona canviava i quan li vaig dir que si em canviava euros, em va dir que no havia vist un euro en sa vida, i ja li vaig poder explicar que estava més fort que el dolar i bla, bla, bla..., em va tornar a repetir "No he visto un euro en mi vida", res, ni va voler trucar al banc per demanar a com estava el canvi com jo li vaig sugerir. Però vaja gilipollez li estava demanant, a on el podria canviar la pobre dona? si ni al banc de Granada em van voler canviar euros (però a Granada vaig trobar un caixer).

Total que a el Castillo em vaig quedar a un hotelet que miracle, es pot pagar amb tarja, i bé, así estamos. Quan vaig voler anar al refugi Bartola, un refugi d'estudi i investigació de la reserva Indio-Maíz, vaig trucar per telèfon a la Sandra que és qui ho porta, li vaig dir que no tenia diners, i em va dir: "No te preocupes, ya lo resolveremos", li vaig repetir tres vegades, pq m'entengués bé, ja que a la meva primera pregunta, que era si tenien per pagar amb tarja, por supuesto, fue negativo.

Quan vaig marxar de el Castillo, a la dona del hotel no li anava la meva tarja i em va dir, tranquila ya me lo pagarás, ¿cuando vuelves?.

A la Sandra quan he marxat aquest dematí, hem quedat que quan torni de San Juan del Norte, li avisi, i que agafarà el meu vaixell cap a San Carlos (quan passem davant del refugi) i allà té una amiga seva que té un restaurant que també té per passar tarjes i allà li podré pagar. Us ho podeu creure? així que no problemo. La gent és súper maca.

Aquesta Sandra m'ha fascinat, he tingut una gran sort de conèixer-la. Gran activista del frente revolucionario sandinista, ara molt i molt emprenyada pel actual president que supossadament és sandinista, i està fent barbaritats. Després de tota la lluita, estàn absolutament desencantats., pobres. I és que quant vaig estar jo al refugi, també hi havia una amiga seva periodista que comença a ser perseguida, i a més a més, hi vaig coincidir amb una parella de catalans d'uns seixanta anys, que han estat molt vinculats desde fa 20 anys a Nicaragua, tant políticament com solidàriament. Així que de veritat que va ser absolutament enriquidor.

El refugi Bartola jo tenia un objectiu principal: Veure a los gallegos, també li diuen los lagartos Jesucristo, el nom científic ni idea. Són aquells que caminen sobre l'aigüa i que el National geografic té una foto fantàstica. Guau, vaig poder veure´ls, però no fent el Jesucristo, són preciossos, tinc una foto fantàstica.

I així d'important també us haig de dir que vaig veure una coral, ah, i just davant del passadís que portava a la meva habitació, sort que la va trobar una treballadora d'allà. Es va armar un rebombori, tots correns, els 5 treballadors que estaven allà amb la Sandra i els altres que érem unes 6 persones més. Hi havien dos nanos que treballaven per l'ambaixada espanyola amb el turisme sostenible, i un va poder fer vàries fotos. Jo la càmara vaig passar d'anar-la a buscar, més que res pq havia de passar per sobre. Un nano treballador va poder-la agafar amb una escombra i un pal, i quan vam veure que semblava que la tenia ben agafada tots ens vam apropar, la veritat és que era preciossa. Però no sabem com se li va escapar, és quan més adrenalina he deixat anar, se'm sortia el cor per la boca, vaig veure ens breus segons aquells titulars que em venen de tant en tant en aquests viatges "Turistes gilipollas son mossegats per una coral mentre's miraven com un treballador la intentava agafar". Però no va passar res, la van agafar finalment i la vam anar a deixar a la selva, fora del refugi. Després van venir totes les històries de serps en el refugi, obrir llibres, buscar i comparar amb la foto, va ser divertit, només que ahir vaig somiar amb serps, i vaig mirar a sota i a sobre de tot arreu abans d'anar-me'n a dormir.

En fi, explicaria mil històries més, però estic cansada, no es pot explicar tantes coses un sol dia. Intentaré ser més ordenada les pròximes vegades, encara que ara com ara, crec que encara no podré. Així que no hi hagi preocupació si en uns dies no em puc comunicar pares estimats, la vostre filla està de conya, no estaria malament si em diguessiu com està la iaia.

Me'n vaig a San Juan del Norte (ja tocant el Carib), estic fent la mateixa ruta que els buscadors d'or feien per anar a California (però al revés), desde l'altre part d'Estats Units, quan anar per terra era molt inòspit i encara per supossat no existia el canal de Panamà. IUHUUUU.

Per aquí n'hi han un munt de caimans (els he vist, eh), mogollon de micos, uns que els diuen los monos aulladores que fan un soroll bestial AGGUUUGGGGG, aquests són els que més m'impresionen. Uns llangardaixos que fan un soroll amplificat que omplen tot l'espai, jo al començament no m'ho podia creure que aquests bitxos poguessin fer aquest soroll. Buf, dormir a la selva, màgia. A partir del Bartola n'hi han cocodrils (molt i molt grans), a veure si tinc sort.

El meu pròxim objectiu: VEURE MANATIES, que ja sabeu que estan en perill d'extinció. Desitjeu-me sort. Demà tinc unes 9 hores per arribar en vaixell, el que passa que no sé si tornaré el dijous o diumenge, però crec que el dijous, pels diners. La meva intenció era anar també a Solentiname i a los Guatuzos, però torno a repetir, sense diners ho veig complicat, i en tota aquesta zona no existeixen bancs.

Fins la pròxima, no us podreu queixar. Molts petons.